Des de l'any 2017, la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural impulsa la commemoració dels aniversaris significatius d'aquelles personalitats que han desenvolupat una tasca d'especial rellevància en la història de la cultura popular i la recerca etnològica al nostre país.
Cada commemoració pren forma en un web on es recull informació biogràfica i es destaquen els àmbits de treball en els quals cada persona ha destacat. Una agenda d'activitats, apartats de recursos diversos i un espai dedicat a la comunicació, arrodoneixen la informació al voltant del personatge, amb la intenció de divulgar la feina feta i la seva contribució a la memòria cultural col·lectiva.
La Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural està treballant en la preparació, per aquest 2022, de la commemoració del centenari de l’inici oficial del projecte de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC).
L'Obra del Cançoner Popular de Catalunya va ser un dels projectes privats més ambiciosos que es van emprendre durant la primera meitat del segle XX, amb l’objectiu de recollir i estructurar el llegat de la tradició oral de tot el territori de parla catalana. L’oralitat té moltes facetes, però la musical és de gran importància per conèixer i estudiar la vida, els costums, les tradicions locals i més generals de Catalunya i de tots els Països Catalans. Aquesta iniciativa va permetre recollir materials de gran valor que, agrupats sota el títol d’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, completen un dels arxius més valuosos del país. El concepte no era només fer un cançoner sinó instaurar una Obra ben estructurada que recollís tot el material per estudiar les arrels de la nostra música i la seva relació amb el món civil.
A proposta del mecenes Rafael Patxot, a l’octubre de l’any 1921 es van començar a fer els primers contactes amb persones del sector cultural i musical per establir les bases de l’Obra. Patxot confià la direcció de l’obra als músics de l’Orfeó Català, dels quals Francesc Pujol en fou el màxim estructurador. L’Obra del Cançoner depenia, jurídicament i econòmicament, de la Fundació Concepció Rabell i Civils, de la qual Rafael Patxot n’era marmessor. L’àmbit geogràfic va abastar totes les terres de parla catalana, inclòs l’Alguer, especialment el Principat de Catalunya i l’illa de Mallorca. El dia 6 de gener de 1922 es va constituir oficialment.
Els musicòlegs, lingüistes i folkloristes més reconeguts del moment van respondre a la crida i es van organitzar per dur a terme aquesta tasca tan ambiciosa. Higini Anglès, Francesc Pujol, Lluís Millet, Joan Amades, Joan Tomàs, Palmira Jaquetti, Baltasar Samper i tants i tants d’altres van participar en les recerques. També Marià Aguiló i Rossend Serra i Pagès van aportar els seus materials al fons de l’Obra. El treball de camp s’organitzava en “missions”, compostes de dues persones que recorrien el territori. Un filòleg o folklorista s’ocupava de la part literària i feia les memòries de la missió i un musicòleg s’encarregava de la notació musical. En alguns casos van poder disposar d’un fonògraf per enregistrar els informants, però en la majoria, no fou possible.
A causa de la Guerra Civil espanyola, el fons del projecte de l’OCPC es va dispersar per preservar-lo. Un cop acabada, l’Orfeó Català volia continuar el projecte però Rafel Patxot en fou reticent i hi va entrar en litigi. Al 1954 el plet es resolgué a favor de la família Patxot, la qual esdevingué propietària única del fons. La documentació va quedar distribuïda entre Suïssa (lloc d’exili de Rafael Patxot) i Catalunya. Un cop calmada la situació política s’iniciaren les gestions per tornar a reunir tota la documentació. La família va acceptar que l’Abadia de Montserrat en fos la propietària a tots els efectes i el 1991 hi va dipositar gran part de la documentació. Posteriorment es va completar el fons amb noves trameses de Suïssa, de Barcelona i d’altres procedències diverses. El pare Josep Massot i Muntaner va ser, des dels inicis, el responsable de la seva conservació, gestió i divulgació.
Més informació sobre l'OCPC
-
Obra del Cançoner Popular de Catalunya (Obre en una nova finestra)
Vídeo de presentació de l'OCPC. Canal de YouTube del Departament de Cultura.
-
Obra del Cançoner Popular de Catalunya (audiodescripció) (Obre en una nova finestra)
Vídeo de presentació de l'OCPC. Canal de YouTube del Departament de Cultura.
-
Informació sobre l'arxiu musical, disponible per a la seva consulta al Centre de documentació.
La Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural impulsa la celebració, el 2021, de l’Any Joan Tomàs i Parés (Barcelona, 1896-1967) amb motiu dels 125 anys del seu naixement. La data oficial d’inauguració de l’Any es va celebrar el 5 de març al Centre Artesà Tradicionàrius, i la data de clausura està prevista pel mes de març de 2022.
Joan Tomàs i Parés va ser un músic molt actiu, entregat incansablement a la cultura del país. La seva aportació al patrimoni cultural català és insubstituïble, tant per la quantitat com per la qualitat de la seva obra, a través de l’estudi, la investigació i la transmissió en classes, escrits, conferències i concerts.
Va realitzar una important tasca de recerca i recull de cançons, danses i músiques instrumentals populars. Va treballar per preservar i promoure la música popular com a patrimoni de la cultura catalana. També va ser un dels grans impulsors del moviment coral català i de la renovació pedagògica musical i rítmica. Totes aquestes idees immerses en la seva personalitat queden manifestes, també, en les seves composicions.
Amb el seu caràcter silenciós, respectuós, discret i humil, i la importància del seu rigorós mestratge a través de la música i de la seva afable persona, va arribar a molta gent. A les seves mans els cors creixien i assolien grans èxits, alguns passaven a ser orfeons. Conèixer el mestre Tomàs commovia admirablement, incentivava a aprendre, a millorar com a persona i a col·laborar en la proposta que s’estigués duent a terme.
La Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural ha impulsat la celebració de l’Any Manuel Cubeles (Barcelona, 25 de desembre de 1920 - La Garriga, 19 de desembre de 2017), amb motiu dels 100 anys del seu naixement. La data oficial d’inauguració va ser el 6 de febrer de 2021 i la clausura està prevista per al mes de desembre de 2021.
Manuel Cubeles i Solé és un dels noms destacats del moviment dels esbarts i la dansa a Catalunya, però alhora és un personatge polièdric que al llarg de la seva vida va participar en molts altres àmbits de la cultura.
El mateix Cubeles es definia com a integrant de la legió del silenci, referint-se a la generació de joves que varen viure la guerra i la postguerra; en aquell context que Josep Benet va definir com “l’intent de genocidi cultural franquista a Catalunya”.
Va ser membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, integrant de l’anomenada lleva del Biberó, director i membre fundador de l’Esbart Verdaguer i l’Esbart Sarrià, membre fundador de l’Obra del Ballet Popular, membre de la Comissió Abat Oliba, cantaire i membre de junta de l’Orfeó Català, guionista de ràdio, cap de producció de TVE a Catalunya, col·laborador de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) i dels cicles de teatre medieval... A partir dels anys vuitanta del segle passat va retornar al món dels esbarts amb noves coreografies i col·laborant amb nombrosos esbarts: Sant Martí, Rubí, Manresà, Santa Tecla, Ciutat Comtal, Sant Genís, Marboleny...
Una vida dilatada al servei de la cultura catalana i de Catalunya. I és per això que la seva figura, la seva trajectòria i el seu llegat mereixen el nostre reconeixement i la seva divulgació.
La Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural ha impulsat la celebració de l’Any Palmira Jaquetti Isant (Barcelona, 21 de setembre de 1895 - Els Monjos, 8 de maig de 1963), amb motiu dels 125 anys del seu naixement. L'Any es va inaugurar oficialment el 2 de març de 2020 i la de clausura està prevista per al 8 de maig de 2021.
Palmira Jaquetti és una de les moltes dones que, des d’un anonimat encara vigent, van contribuir a millorar el nivell cultural del país a partir de les seves inquietuds musicals, literàries, pedagògiques i humanístiques en general. Com a dona d’una època en què era difícil ésser escoltada i valorada en el món intel·lectual i cultural, representa un paradigma de tantes altres dones, també anònimes, que van contribuir a construir un model de país.
Des de 1925 va participar de manera molt activa en les missions de recerca de cançons de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, patrocinada i promoguda per Rafel Patxot i Jubert i l’Orfeó Català. Els seus escrits de les memòries dels viatges i dels treballs de camp són un testimoni viu i directe de la vida rural dels anys 20 i 30 del segle passat, a part d’una mostra de la seva sensibilitat estètica, literària i humana. Com a poetessa, va participar en Jocs Florals celebrats fora de Catalunya i hi va guanyar diversos premis. Com a compositora, va harmonitzar cançons a dues, tres i quatre veus i ha deixat una obra, en bona part, encara per descobrir. La seva figura, la seva trajectòria i el llegat que ens ha deixat mereixen el nostre reconeixement i la seva divulgació.
L'any 2018 la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural impulsà la celebració de l’Any Aureli Capmany (Barcelona, 26 de febrer de 1868 - 9 d’octubre de 1954), amb motiu dels 150 anys del seu naixement al barri del Born.
Fill de nouvinguts a la ciutat, és una figura cabdal per a l’estudi de la ciutat de Barcelona, especialment el seu urbanisme, els monuments, els teatres i els espectacles, els costums i la manera de viure. També és important per a l’estudi de la cultura popular d’arreu de Catalunya: els contes, la dansa, la cançó, la imatgeria festiva, les llegendes, els refranys, la música, etc.
Home d’ofici i sense estudis acadèmics, creà el seu propi pla autodidacta d’accés al coneixement pouant d’aquí i d’allà el gran bagatge cultural que oferien les entitats i associacions de la seva època: lectures, xerrades, converses, visites, observacions i excursions.
Pensà, ideà, impulsà, creà, organitzà, col·laborà i donà forma a nombrosos projectes d’abast de país: del Cançoner Popular al modest En Patufet -projectes primerencs i personals-, al naixement dels orfeons i els esbarts dansaires o d’obres teatrals. En les seves paraules: “fonamentant la meva actuació vers el folklore de Catalunya i la història de Barcelona”.
Convençut de la vàlua de la cultura i del que avui anomenem “transferència del coneixement”, va saber imprimir a tota la seva activitat i la seva vasta obra el mestratge necessari per transferir el coneixement a altri. Treballa per donar eines als mestres i professors reconeixent l’ús de la cançó, la dansa, el teatre, la rondalla, la llegenda, etc. com a eines bàsiques per enfortir i singularitzar la personalitat i com a eina al servei del país.
L'any 2017 la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural impulsà la celebració de l’Any Josep Romeu i Figueras (Òdena, Anoia, 16 de març de 1917 - Barcelona, 18 de desembre de 2004), amb motiu del centenari del seu naixement.
Josep Romeu fou un poeta i crític literari català, especialitzat en literatura catalana modernista i contemporània, poesia tradicional i teatre popular. Sense oblidar la feina que va fer com a promotor cultural, amb fites en la seva trajectòria com la fundació de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, la mítica revista Ariel o el Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada.
Els més de 150 treballs publicats al llarg de mig segle sobre poesia, teatre i altres gèneres, fan d'aquest autor un clàssic entre els estudiosos de la literatura catalana. Dins d'aquesta tasca cal destacar les seves contribucions a la lectura dels poetes catalans del segle XX, amb llibres com Sobre Maragall, Foix i altres poetes (1984) o Guia de lectura de Sol i de dol, de J. V. Foix (1985). Igualment important és la seva dedicació a aspectes culturals i literaris de caire popular, com la poesia tradicional o el cançoner, de vegades relacionada amb una altra de les seves passions, la musicologia.
Tot i que durant la dècada de 1960 continua la seva tasca d'investigador i estudiós de diversos gèneres literaris, el teatre ocupa un lloc de preferència i, més concretament, l'organització entre 1961 i 1969, per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona, dels cicles de teatre medieval que es fan cada any al Saló del Tinell. Poc abans havia publicat els tres volums del Teatre hagiogràfic (1957) i ja el 1962 els dos volums del Teatre profà. També en aquesta dècada publica diversos estudis literaris, com ara els de l'obra Literatura catalana antiga (1961-64) o Tres estudis sobre literatura catalana (1955).
Lluny d'anar a menys, el pas del temps i la maduresa de l'autor intensifica la seva voluntat de recerca. El 1972 és nomenat membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i el seu discurs d'ingrés versa sobre Joan de Timoneda i la "Flor de enamorados". Dos anys més tard publica l'estudi Poesia popular i literatura mentre continua la seva col·laboració en revistes especialitzades.
L'any 2017 el Govern de la Generalitat declarà el bicentenari del naixement de Pep Ventura (Alcalá la Real, 2 de febrer de 1817- Figueres, 24 de març de1875) com a commemoració oficial, alhora que Figueres era denominada com a Capital de la Sardana. Aquesta celebració conjunta estigué organitzada per l’Ajuntament de Figueres, l’associació Foment de la Sardana Pep Ventura i la Confederació Sardanista de Catalunya, amb la col·laboració del Departament de Cultura, la Diputació de Girona i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà.
Josep Maria Ventura i Casas, més conegut com a Pep Ventura o el Pep de la Tenora, va néixer el 1817 a Alcalà la Real (Jaén) on estava destinat el seu pare, però va viure pràcticament sempre a Figueres, ciutat on va morir l’any 1875 i on està enterrat, al Panteó de Figuerencs Il·lustres.
Va ser un músic i compositor que va transformar la sardana en la dansa nacional que coneixem avui en dia. Com a músic tocava la flauta, el flabiol, el clarinet i, sobretot, la tenora. Com a compositor va escriure més de 300 sardanes. Algunes de les més conegudes són Per tu ploro, La Anyoransa, Totes volen hereu, Ai quines noies! o La Matinada de l’Empordà.
La Festa Major de Gràcia, un dels grans exponents de la cultura popular catalana, va ser declarada commemoració oficial de l’any 2017 pel Govern de la Generalitat de Catalunya amb motiu dels 200 anys de la seva celebració.
La primera referència documentada de la festa es troba el 1817, quan es registra un aplec que es feia a Can Trilla en honor de la Mare de Déu d’Agost. El 1877 es convoca el primer concurs de guarniment de botigues, i poc a poc aquests treballs s’estenen també als carrers, amb decoracions cada vegada més elaborades i creatives. A finals del segle XIX, la Festa Major de l’antiga vila de Gràcia ja era considerada la més important de les que se celebraven al pla de Barcelona, fet que va mantenir després de la seva integració a la ciutat l’any 1897.