Entrevistes a personalitats de la cultura popular catalana
Venim de lluny. Veus de la cultura popular és un projecte impulsat per la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural que recull entrevistes a personalitats de diferents àmbits de la cultura popular del país.
Aquestes entrevistes s’han enregistrat, als domicilis dels entrevistats o a les seus de les seves entitats, entre 2015-2021. El projecte segueix obert a noves entrevistes que es realitzaran en els propers mesos.
L’objectiu de les entrevistes i del projecte ha estat recollir la història del món de la festa i la cultura popular en els darrers anys del franquisme, en els anys de la transició i els immediatament posteriors, explicada pels propis protagonistes.
Hem parlat amb persones significatives del món de la cultura popular catalana per conèixer com van intervenir en tot aquell moviment, quines influències van rebre, quines coses es van fer bé o malament i quins projectes i quines experiències i realitzacions van protagonitzar directament o indirectament. Els testimonis recollits deixen constància que el camí recorregut ha estat llarg i ple d’entrebancs. El franquisme no va aconseguir anul·lar una cultura popular molt arrelada que als anys vuitanta, amb l’arribada de la democràcia, va esclatar amb força.
El projecte és possible gràcies a la generositat de tots els entrevistats, a l’equip de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, i a les persones que de diverses maneres ens heu ajudat proposant persones a entrevistar, facilitant dades de contacte o orientant en com calia plantejar les entrevistes. Un agraïment molt especial al conseller Lluís Puig, director general de cultura popular quan es va gestar el projecte.
Les entrevistes s'aniran publicant periòdicament, en aquesta pàgina i al canal de YouTube del Departament de Cultura, una a una a començament de mes.
Canal de Youtube del Departament de Cultura
Lluïsa Celades i Mediavilla
“Si no s'estima l'associacionisme o les associacions, no t'hi apuntis i no hi vagis.”
“Nosaltres fèiem de picapedrers.”
“A mi m'agradava molt anar a veure el que feien. I anava als barris, jo sortia dels barris plorant. Però plorant d’alegria.”
“A tot Catalunya. I escolta'm, els veies que venien amb aquella fe de Torreblanca, de Campclar (Tarragona), de Lleida, etc.”
“Passaven com de 90.000 a 100.000 persones, eh, per la tamborinada. La primera que vam fer al Parc Güell, s'ensorrava el Parc Güell. Jo vaig pensar, mare meva, que aquí hi haurà una desgracia. Van ser els Comediants, que la van fer”.
Va néixer, a Barcelona, el 1940, al barri de Sants, per passar a viure després al barri de Hostafrancs i al Montbau, a Barcelona. Va ser fundadora, directora durant molts anys, i també presidenta la Fundació La Roda, anteriorment coneguda com Coordinadora d’Espectacles infantils als Barris, dedicada a portar la cultura en català als barris més marginals del país. L’activisme cultural no el va concebre mai per separat de l’activisme social. Sempre compromesa i lluitadora per la cultura catalana i el moviment veïnal, en pro de d’afavorir la cohesió social a través de la cultura, la llengua i l’art.
Una dona amb una ferma convicció que la societat civil cal que es mobilitzi per aconseguir una millor qualitat de vida als barris. De jove va participar a l’Esplai de Montbau, a la vocalia de joventut de la dona de l’associació de veïns de Montbau i va ser alumna a l’Escola El Timbal de Barcelona en cursos d’expressió corporal i de teatre.
Al costat del seu marit Josep Fran i la seva filla Montserrat Fran, i dels equips que la van acompanyar al llarg dels anys, va aconseguir fites importants, entre elles les Tamborinades que mobilitzaven un nombrós públic i eren un aparador de l’animació sociocultural i la creació artística del país.
La Lluïsa va traspassar el 17 de gener de 2024, poques setmanes després d’haver-la entrevistada.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Barcelona, el 2 de novembre de 2023.
Entrevistes anteriors
“Moltes coses junts [amb Jordi Fàbregas Canadell], amb uns orígens junts i amb una voluntat d'estar junts. Sí.” “Estàvem engrescats en projectes, ens ficàvem on fos i fèiem el que ens agradava.”
“La música tradicional jo diria que està salvada pels joves. O sigui, ara a ningú li fa vergonya tocar una gralla, ni agafar... Un dia vaig veure una noia tocant un diatònic amb les ungles pintades, i vaig dir... Bé!”
“Arrel de l'escola Folk del Pirineu, de tota la part de l'Aula de Música Tradicional, de l’ESMUC, etc. torna a haver-hi una fornada al final dels anys 2000 o així que és quan potser neix o es comença a crear un embrió de tota una altra fornada de gent jove que actualment ara estan, per mi també revolucionant tot això..
Un dels seus lemes preferits “Fes-t’ho fàcil, implicat a la feina i diverteix-te!”
Va néixer, a Sallent, el 9 de maig del 1953. Diplomada en infermeria i llicenciada en filosofia i lletres. Mànager de diversos artistes, participació en diversos grups musicals i l’organització d’iniciatives culturals i musicals. Com ara la coorganització i posada en marxa del Festival Folk Internacional Tradicionàrius i la gestió del Centre Artesà Tradicionàrius (C.A.T.) del 1987 al 1997. Va ser responsable de diferents programes, projectes i departaments de l’Obra Social i la Fundació ‘la Caixa’ i cap de relacions púbiques i protocol de la Fundació. Vinculada a la Universitat de Barcelona com a docent a cursos de postgrau de gestió cultural. Actualment forma part del Consell de Dones de Gràcia i la Junta de l’Associació Cultural del diari L'Independent de Gràcia, on també hi escriu amb regularitat.
Una dona compromesa, que junt amb el seu marit, el músic Jordi Fàbregas, van viure i fer viure el despertar de la música tradicional i popular, al CAT i arreu del país.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Barcelona, el 30 de juny de 2023.
"La qüestió és no parar.”
“Representa que sóc com dues persones, la de música i la tècnica de protocol. Però es clar, jo diria que la música també és un protocol.”
“Tota la música té una estructura. Per tant, i el protocol també, si poses una mica de música, potser amoroseix algunes coses que passen.”
“Els actes que organitzava sempre hi vaig posar música. D'alguna manera hi havia música. Per exemple si fèiem una conferència o bé els pregons de la festa major o de la festa de la Llum, sempre hi vaig posar música.”
“Amb la cultura popular, vaig descobrir un món que jo, és clar, encara que tenia el que m’havia ensenyat la tieta de cançons, era molt diferent. Perquè allà [assignatura de folklore del Conservatori] veies el valor de les cançons populars, la recerca, i com es feia els anàlisis, que representaven.”
Va néixer, a Manresa, el 1949. Doctora en musicologia i especialista en protocol. Professora de piano i de pedagogia musical. Publicacions i estudis sobre etnomusicologia, patrimoni festiu i dansa, amb una especial atenció a la comarca del Bages i la Catalunya Central. Fins a la seva jubilació va ser la cap de protocol de l’ajuntament de Manresa, i amb anterioritat havia exercit la docència. Una llarga trajectòria de més de quaranta anys dedicats a l’estudi en musicologia des d’una perspectiva enfocada tant als aspectes musicals i artístics com també als historicosocials i a la divulgació i recerca amb una exhaustiva tasca de compilació d’informació.
Una dona inquieta i sàvia que contagia la seva passió i estima pel protocol i el patrimoni musical i festiu.
Premi Nacional Aureli Capmany (1983), Premi Oms i de Prat (1991), el Premi Lacetània del Centre d'Estudis del Bages (1993) i el Premi Antoni Esteve (2002).
Aquesta entrevista fou enregistrada a Manresa, el 26 de maig de 2023.
“El fet de poder compartir les fotografies a través d'internet és una eina que dona moltes facilitats pels investigadors.”
“Ens fa feliços (...) la nostra petita aportació.”
“La fotografia a l'Obra del Cançoner ens mostra d'una manera absolutament transparent tots aquests informants, totes aquestes persones.”
“Segons els gustos i interessos dels missioners veus col·leccions fotogràfiques amb grans contrastos.”
Els tres joves musicòlegs, Joaquim Cubero, Júlia Galobart i Òscar Crespo, van realitzar una beca remunerada a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, des de l’octubre fins al juliol de 2023. Entre les diverses tasques realitzades destaca la catalogació i la incorporació de tot el conjunt de fotografies de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya al repositori Calaix, del Departament de Cultura. Aquesta feina s'enmarca en l’any commemoratiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
L’entrevista recull, en primera persona, com han treballat tot el procés de catalogació i la pujada de les imatges a Calaix, així com tot el que ha representat per ells aquesta tasca.
Unes veus joves explicant un projecte que ve de lluny.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Barcelona, el 25 de maig de 2023.
“Nosaltres formen part d’una família de vençuts “cautivos y desarmados.”
“Concebo l’acció cultural com una cosa col·laborativa, no competitiva” “Jo mai he fet res sol, això és una cosa important, sempre he compartit forma part de la meva forma d’actuar.”
“Sempre hem de creure el que ens expliquen la gent gran perquè diuen la veritat, no exageren tant com ens penséssim (...) és important escoltar la història viva, no només llegir-la i fer cas a la gent que t’expliquen lo que t’expliquen, a casa, hi ha una part molt important què és la veritat.”
“Tot el que he fet a la meva vida, projectes culturals, la meva relació amb la cultura popular té a veure en una reconstrucció del temps normal, que parlava el meu pare i la meva mare, de tot allò que havia estat mutilat, cancel·lat per “manu militari”. Tot allò que va morir l’any 39.”
“La reinvenció, perquè recuperar no vam recuperar res, ens ho vam reinventar, amb una fal·lera d’imaginació, fantasia d’allò que havíem sentit a la gent que ens estimàvem (...) que eren víctimes com nosaltres.”
Va néixer a Gràcia, el 1957.
Mestre, antropòleg, museòleg, poeta i ex-director del Museu Etnològic i Cultures del Món. Especialista en cultura popular i patrimoni etnològic.
Autor de diversos articles i publicacions, i conferenciant, d’àmbit nacional i internacional, comissari d’exposicions i impulsor de nombroses activitats culturals. Membre de diverses entitats, consells i comissions culturals. Va participar en la redacció dels protocols festius de Barcelona i de Gràcia.
El 2017 va rebre el Premi Vila de Gràcia i el 2019 Menció del Premi Ciutat de Barcelona.
Aquesta entrevista fou enregistrada al seu domicili a Gràcia, Barcelona, el 20 de desembre de 2022.
“La gent d’abans, les coses les aprenien a força de repetir, i les dones quan feien puntes cantaven cançons i deien coses, feien rotllanes.”
“Barraca de pedra seca a Masllorenç, de petit et fas preguntes, jugues, coses que van quedant en un raconet, i de gran surten (...) ara interessat amb les construccions de pedra seca (...) he escrit llibres sobre el tema.”
“Lo maco és poder parlar amb la gent i mirar cara a cara, i saber que ni tu li deus res ni ell et deu res, que som iguals.”
Va néixer a l’Arboç, el 1952.
És un home de la terra, un arbocenc de soca arrel. Activista cultural en diversos àmbits de la cultura popular: ball de bastons, castells, diables, portadors del Sant Crist, corals, esbarts dansaires, armats, trabucaires, música tradicional, pedra seca, i un llarg etcètera. Ha estat impulsor i ha ocupat càrrecs en nombroses entitats locals i culturals. Va ser president de la Coordinadora de Balls de Bastons, i actualment és tresorer de l’Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional (APSAT). Autor de publicacions de temàtica local, i sobre cultura popular i patrimoni etnològic.
És un gran coneixedor del país i de la cultura popular. Va treballar a la banca però, des de jovenet i fins ara que ja està jubilat, viu amb passió i entusiasme el seu activisme cultural.
Aquesta entrevista fou enregistrada al seu domicili a l’Arboç, el 3 de novembre de 2022.
"Es comprava pedres i es gravava poesies: 'La llengua quedarà escrita aquí'. Era un dramatisme impressionant."
"Enganxant cartells estaves exposat a que et vingués algú i et fotés un 'ventallot'. Sortien els feixistes a la nit i empaitaven demòcrates."
"Hi havia moltes ganes d’entrar a la democràcia i això s’ha perdut. És una llàstima, s’han perdut energies inútilment."
"Es va donar molta importància a tot el tema de cultura popular perquè la cultura popular és un tema de nacionalització del país."
Va néixer, a Tàrrega, el 1937.
Fou alcalde de la capital de la comarca de l’Urgell entre 1979 i 1987, diputat provincial de 1989 a 1991 i coordinador dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Lleida des del 1987 fins al 1997.
Va col·laborar des de finals dels anys cinquanta en iniciatives catalanistes en la clandestinitat a través de Crist Catalunya seguint les directrius d’en Josep Espar Ticó i Jordi Pujol i Soley. Entre les iniciatives culturals municipals va ser impulsor de la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega l’any 1981.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Barcelona, al Centre de Documentació de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, el 6 de juliol de 2022.
“La meva vida, mitja vida treballant davant d’un volant, ensenyant a conduir, i l’altra mitja vida ha estat al Departament de Cultura (...) als tradipops i després als Serveis Territorials de Cultura a Barcelona.”
“Si algú s’entreté a mirar dates [de la meva trajectòria] veurà que hi ha períodes de quatre o cinc anys que estic fent tantes coses a tants llocs, que ara un cop passat penso d’on he tret les hores.”
“Sí que he fet coses, (...) perquè darrera hi ha sempre un equip de gent, un grup de gent per tirar-ho endavant.”
Va néixer, a Barcelona, el 1951. Tècnic al Departament de Cultura, a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme, del 1994 fins a la seva jubilació.
Ha ocupat diversos càrrecs en entitats culturals: president de la Federació d’Ateneus de Catalunya (1993-2000), president d’Adifolk del 1990 al 2009, vicepresident del Comitè Internacional d’Organitzadors de Festivals Folklòrics i Arts Tradicionals (CIOFF) del 1991 al 2003, coordinador de la Fundació Festa Major de Gràcia del 2010 al 2015, president de l’Esbart Sant Just del 1979 al 2004, president de l’Ateneu de Sant Just Desvern del 1992 al 1994, gerent de la Fundació Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional, Fira Mediterrània, del 2006 al 2009.
També ha treballat i té una àmplia experiència en l’organització de mostres, jornades, congressos i exposicions, i en la promoció i internacionalització de la cultura tradicional i popular catalana.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Barcelona, al Centre de Documentació de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, el 25 de maig de 2022.
“La gent hauria de ser més curosa i respectar més les aficions dels altres, siguin les que siguin.”
“Als col·leccionistes no ens han d’espantar les quantitats, ens ha d’interessar buscar la qualitat (...) i la varietat.”
“Gràcies als col·leccionistes es poden conservar moltes coses, el que passa que hi ha col·leccionistes i col·leccionistes (...) Aportacions no només ajudar al plaer íntim que et dona també fer-ne gaudir als altres.”
Va néixer, a Barcelona, el 1948. Col·leccionista de teatres, retallables, meccanos, märklin, maquetisme en general i joguines antigues.
Va treballar de tècnic a la Direcció General de Cultura Popular, anteriorment Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.
Ha estat comissari d’exposicions de retallables, entre elles, la més recent “El món màgic dels teatres de paper” (Centre d’Artesania Catalunya, 2022).
És l'autor del bloc sobre els teatres de paper Sala lúdica.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Barcelona, al Centre d’Artesania Catalunya, el 29 d’abril de 2022.
“De la meva infància recordo (...) la cultura popular des de que era molt petit. A casa, aquella vila i aquella època tan trista (...) Les festes, Nadal, Carnaval, Sant Joan, la festa major era el raig de llum, l’alegria i la manera de dir que encara estem aquí, vius, diguéssim, i per això recordo molt estar al llit i sentir les matinades i quedar meravellat de sentir aquell so harmònic, al mig de la calma.”
“Vaig aprendre a ballar sardanes per lligar.”
“Músics ara són conscients que s’ha de tocar bé, s’ha d’estar preparats. El so de la feta ha de ser el del màxim nivell possible, perquè sinó la festa es degrada.”
“El patrimoni immaterial és el llegat dels que no tenim herència (...), la nostra herència cultural és la que hem heretat dels nostres pares, avis... dels que van crear aquesta festa, aquest vot de poble, aquest.... És un patrimoni i en ens ho hem de prendre així.”
Va néixer, a Vilanova, el 1952. És especialista en cultura tradicional i popular. Va ser Tècnic Superior del Departament de Cultura del 1987 fins a la seva jubilació, el 2017.
Va participar en la creació i coordinació de l’Aula de Música Tradicional i Popular (AMTP), i les Escoles d’Estiu de Cultura Popular (FESCAT). Va ser comissari de programes de difusió i exposicions itinerants sobre les gralles i grallers, el sac de gemecs a Catalunya, bestiari de foc de Catalunya, i instruments de festa, entre d'altres.
Impulsor i director (1981-1996) del FIMPT de Vilanova i la Geltrú. Membre de l'Escola de Grallers de Sitges i de la cobla Miralpeix, entre els anys 1979 i 1985. Impulsor del projecte “Veus de la Cultura Popular. Entrevistes a protagonistes de la cultura popular”.
Casteller, graller i músic de cobla.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Vilanova i la Geltrú, el 4 de març de 2022.
“Jo soc un fill de l’exili
he nascut al Roselló
a les boniques contrades
al peu del Canigó.”
Cançó autobiogràfica
“El que hem de defensar no és les músiques dels altres afegides, nosaltres hem de mirar de guardar les nostres. En tot cas conservar viva, si és possible, aquesta música que és autènticament catalana, amb el que li hem aportat personalment, perquè no podem pas pretendre fer el que feien fa cent o cent cinquanta anys.”
“Vaig comprar cançons de Terra Nostra (...), amb les cançons tradicionals catalanes i anar aprenent coses així. Primer cantant amb guitarra i després em vaig interessar ràpidament pels instruments tradicionals catalans. Un poc de flabiol, l’acordió diatònic, el tible, inxa doble, gralla, tarota...”
“No em queixo pas. Hem passat més bé que els pares, tots treballem menys durament. I sense subvencions.”
Va néixer, a Millars, al Roselló, l’any 1948. Els seus pares van exiliar-se a França procedents de Tamarit de Llitera.
Cantant, músic, luthier i folklorista. Autodidacte. El 1975 va començar a escriure i cantar cançons, passant a formar part del col·lectiu Guillem de Cabestany. El 1979 publica el disc A la vora del folk. Cursa estudis de tècnic agrícola a Tolosa de Llenguadoc. El 1975 s’estableix a Taurinyà, població on encara resideix, i entrà en contacte amb la Nova Cançó.
A la dècada dels vuitanta entra de ple en el món de la música tradicional, en la vessant més instrumental. Va ser un dels fundadors del grup Els Ministrils del Rosselló i, en paral·lel, realitza una important activitat de promoció i divulgació dels instruments tradicionals, amb tallers i demostracions públiques.
Entre els instruments que domina hi ha el sac de gemecs, l’acordió diatònic, el flabiol, entre d’altres. És especialment conegut per la construcció de flabiols de canya de cinc forats.
El 30 gener de 2022, a Prada de Conflent, es va celebrar un homenatge de tots els Països Catalans a Maties Mazarico per la seva llarga i persistent trajectòria de recuperació de la música tradicional. La trobada va ser “un tribut a una manera de fer i a una persona de conviccions fermes i d’una coherència a prova de bombes” segons paraules de Lluís Puig, conseller de Cultura a l’exili.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Taurinyà, el 9 de setembre de 2021.
“Me interesó mucho el asociacionismo en Catalunya, que la gente dedicara tiempo y esfuerzo a cosas no directamente relacionadas con logros económicos, cosa que en Argentina era más difícil de encontrar. En Argentina como tierra de inmigración, influenciada por el modelo de Estados Unidos se considera normal que la gente se mueva para obtener resultados económicos (…) estoy hablando de imaginarios.”
“Me interesan las voces disidentes, las reivindicaciones, a partir de qué objetivos se movía y que idea tenia de la pertenencia grupo o no, por este camino uno llega fácilmente al estudio de la cultura popular. En la década de los setenta hablaban de subculturas, parecía implicar un estatus inferior.”
“Esto de la cultura popular o hablar, que es lo mismo, de los sectores, que no tienen acceso al discurso oficial (…) todo aquello que es estructura social del poder, es lo que he estudiado en todos los casos y es lo que me ha llevado a centrar una gran parte de investigación en los estudios de género.”
"Si bien es cierto que la cultura popular no ha sido fabricada por la Generalitat ni des de arriba, sino que se hace desde abajo hacia arriba, también es cierto que en la actualidad la Generalitat tiene el poder de propiciar mediante apoyos culturales, mediante subvenciones y todos los recursos que se tiene (…) Eso obliga a hacer definir que cultura popular queremos defender y porque, no puede ser excluyente, no puede ser jerárquica y autoritaria, tiene que ser participativa, tener en cuenta a los demás, y a su vez generar participación, puertas para participar.”
Va néixer, a Necochea, a la província de Buenos Aires, Argentina, l’any 1932.
El 1977 va arribar a Catalunya, junt amb la seva família, com a exiliats. A Argentina havia realitzats estudis de pedagogia i antropologia. Es va doctorar a la Universitat de Barcelona, amb la tesi “Integración y marginación en la cultura rural catalana. Análisis de endoculturación (1982)”. Va ser professora titular d’antropologia de la UB fins a la seva jubilació. Ha treballat en temes de gènere, immigració, discriminació, educació intercultural, exclusió social i ha publicat diverses obres al respecte. El 1986 va publicar “Cultura Popular” (Antrhopos Editorial).
El 2010 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria acadèmica i científica.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Barcelona, el 30 de juliol de 2021.
“Quan vaig fer el Víbria [Magazine dedicat al folklore i costums de Catalunya] una de les dèries que teníem en aquells moments era recuperar que a la tele es fes alguna cosa de la cultura popular, perquè ni al telenotícies sortia res.”
“Aventures en trobes, després el que trobes que és genial és la gent (…) com més de poble més et donen, normalment són més oblidats i llavors reaccionen.”
“L’economia no té ànima, això [la cultura popular] sí.”
“S’ha de dir que la feina d’aquí [Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural], que a vegades ha estat pesada, encantadora, el que vulguis, l’emoció de barallar-te amb el que no en tens idea i no saps, això és genial (…) Un dia ve una noia a veure quina informació li podem donar sobre els dibuixos dels arcons de mariner, i vam trobar el fil (…) buscar allò que no en tens idea, això a mi m’agrada, i la feina té una mica d’això.”
Va néixer, a Terrassa, l’any 1956.
El Jan es presenta a si mateix com un autodidacta i un tafaner. A la seva pàgina web hi afegeix “Una persona que porta uns molts anys, dedicat a la cultura popular, com a afició, com a professió i com a passió. M’he implicat en festes, projectes i entitats. He fet televisió i ràdio, exposicions, vídeos, conferències i cursos. I també he fet el ridícul més d’una, de dues i de tres vegades. He escrit, molt, malgrat no ser una persona que viu de l’escriure. Vaja que a segons qui li preguntes sóc polifacètic, segons a qui polièdric, d’altres em consideren caòtic, potser també trobareu qui em consideri tòxic. Un ventall per triar i remenar, que cadascú agafi el què li vingui més de gust.
El què si sóc és algú que ha viscut i viu amb la cultura popular, un tafaner que ha volgut aprendre i reflexionar a cada nova descoberta. Com tants d’altres sóc algú que s’emociona amb un pensament o un sentiment, algú que vibra quan sonen les gralles, quan espeteguen els fuets o ballen els gegants. Algú que s’estima el país i la manera de ser de la seva gent.”
Del 1988 i fins la seva jubilació, el 2021, el Jan ha estat tècnic a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, assessorant a entitats i a investigadors sobre tot tipus de temàtiques.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Barcelona, el 22 de juny de 2021.
L'entrevista a Francesca Roig i Galceran es va enregistrar junt amb Xavier Orriols i Sendra. L'entrevista està dividida en dues parts, la primera part correspon al vídeo "Xavier Orriols i Sendra. (Veus de la cultura popular, 29-1)" que va ser publicada al novembre de 2021, amb el perfil biogràfic d'en Xavier.
“I em vaig posar a tocar la gralla com la cosa més normal del món, i fins al cap d’un temps no em vaig adonar que no hi havia dones tocant la gralla, però no em vaig plantejar en cap moment si estava bé, si feia falta o jo ho podia fer, doncs ho faig i no passa res.”
“Aquest 2020 són 50 anys a l’escenari, de l’any 1970 que vaig començar, m’he desenvolupat en el teatre, tinc uns quants premis que són els meus Òscars de teatre amateur. Ha sigut tota una experiència i un saber conviure els uns amb els altres.”
“Dones, cultura popular i participació (...) La situació que veig, de la dona, m’agrada que hagi anat evolucionant i que s’hagi convertit en una cosa normal que les dones participin en aquestes activitats, de la música i del que sigui. M’agrada que no hagi estat una reivindicació de pancarta, no, simplement ho hem fet, de forma natural. Que les coses hagin anat de mica en mica i sense posar quotes.”
Coneguda també com la Paquita Galceran, va néixer a Vilanova i la Geltrú l'any 1952 i va ser la primera dona grallera. És una activista cultural que també ha fet investigació etnològica i etnomusicològica, amb recerques sobre els Pastorets, la música de la Passió, campanes, és coautora del primer mètode de gralla, etc. Fundadora i membre de diversos grups musicals, va cursar estudis de solfeig al Conservatori de Música de Barcelona i domina diversos instruments. En l’àmbit del teatre amateur ha fet grans aportacions, interpretant i dirigint. És una gran apassionada de la cultura popular i tradicional, i en especial del teatre i de la música d’arrel.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Vilanova i la Geltrú, el 20 de setembre de 2020.
L'entrevista a Xavier Orriols i Sendra es va enregistrar junt amb Francesca Roig i Galceran. L'entrevista està dividida en dues parts, la segona part correspon al vídeo "Francesca Roig i Galceran. (Veus de la cultura popular, 29-2)" que es s'ha publicat al desembre 2021, amb el perfil biogràfic de la Francesca.
“La música popular té això, que de seguida, ets útil i, de seguida, estàs a l'escenari."
“Vaig començar a tocar la flauta als 12 anys, assajava amb els escoltes, no sabia que això seria determinant per la meva vida."
“Què la democràcia va ser una inflexió? Mentida, el tardo franquisme ja fèiem moltes coses, per part dels règim, almenys les autoritats locals deixaven anar corda, ja no vam esperar la democràcia (...) Per mi va ser determinant la fundació dels Bordegassos, ens ho proposem al 1971, colla d'aficionats dels que anàvem a colònies."
"El que sempre he intentat, en moltes intervencions, respectar la tradició però amb llenguatge d'avantguarda, això costa molt de fer, d'entrada has de conèixer molt bé la part tradicional per poder innovar i no fer una xapusa de nou ric. Combinar la tradició amb l'avantguarda és l'ideal, és el que fa anar el país endavant."
Va néixer, a Vilanova i la Geltrú, l'any 1951. Lutier, músic i estudiós de la cultura popular. Té una Llarga trajectòria en investigació etnològica i etnomusicològica, i divulgació amb diverses publicacions sobre temes com el món campaner, els versets de Setmana Santa, la recuperació de la gralla i el sac de gemecs, etc.
Va ser professor de l'Aula de Música Tradicional i Popular. Fundador i membre de diverses entitats, colles i grups diversos, entre ells, els Bordegassos de Vilanova, el grup de folk Cataifa 2, l’Orquestra Simfònica de la Canya, la Cobla Neàpolis, la Cobla Miralpeix, la Banda Puig de Vilanova, els Ministrers de la Vila-Nova, etc. Implicat en diverses iniciatives culturals de Vilanova i la Geltrú i del país. Compromís amb la cultura i la música tradicional. Un referent.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Vilanova i la Geltrú, el 20 de setembre de 2020.
"Quan tenia dotze anys es va morir el campaner (...) el rector va dir pots fer de sagristà i de campaner (...) i així vaig començar. Un veí un home gran, em va ensenyar a tocar tal com es tocava al poble."
"Els campanars, ara està molt abandonat, la revolució electrònica ha fet molt mal. No hi ha ningú que hi pugi."
"Quan vam fer l'inventari vam veure la necessitat, en un campanar vam trobar 75 cm de porqueria, i no trobaven la clau per obrir."
"A l'escola de campaners ara som cinc, joves, i ara volem algun de més petit. Els dissabtes fem pràctiques i aprenen a replicar. Amb les campanes viatgeres sortim, hem fet divulgacions a les escoles de la comarca i ens demanen d'altres llocs."
"Ara puc tocar les campanes des del mòbil."
Va néixer, a les Borges Blanques, l'any 1944. Mestre campaner. Emparentat amb el timbaler del Bruc i el president Macià.
Membre actiu de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya i de les trobades de campanes d'Os de Balaguer. Membre del Centre d'Estudis de les Garrigues. Impulsor del festival de repic de campanes de les Garrigues (des del 2013) i del Concurs de Repic de Campanes de les Borges Blanques (des del 2015). Impulsor de l'escola de campaners de les Borges Blanques. Junt amb Isidre Pinyol va realitzar l'inventari dels campanars i de les campanes de les Garrigues (2012).
Al llarg de la seva vida ha participat en corals, cant de caramelles, colla de bastoners, colla sardanista, pessebrista, centre excursionista... Molt implicat culturalment, va ser dels primers socis d'Òmnium Cultural.
Aquesta entrevista fou enregistrada a les Borges Blanques, el 2 de març de 2020.
"La meva estima per la literatura arriba, per una banda, gràcies a la música i, arriba, gràcies a bones versions de contes de tota la vida que jo vaig tenir a les mans, es fa com un lloc de trobada de dues arts, de dos llenguatges."
"El meu contacte amb la cultura popular em ve a través de l'escoltisme (...) va ser el lloc de catalanització."
"París és la descoberta del món, de la vida, de la llibertat (...) Anem a parar a la Universitat i entro en contacte amb el moviment pedagògic Freinet."
"M'interessa el moviment de renovació pedagògica, entro a Rosa Sensat (...) M'adono que l'eina d'explicar contes, que sempre havia fet servir com a cosa natural, és eina que em permet educar, no sols a les criatures si no també als mestres."
"Per mi explicar contes és saber-los interpretar i fer variacions."
Va néixer, a Barcelona, l'any 1950. Pedagoga i narradora. Llicenciada en filosofia i lletres i doctorada en pedagogia. Vinculada a l'associació de mestres Rosa Sensat. La va marcar la seva estada a París, com a exiliada política.
Fundadora d'ANIN (Associació de narradores i narradors) i de Tantàgora (Espai de creació, producció, difusió i innovació de les maneres de promoure la literatura escrita i oral, popular i d’autor). Impulsora de nombroses iniciatives literàries i de narració infantil. Autora de llibres de text, contes, teatre, històries de la guerra civil, versions de contes tradicionals, etc. Conferenciant i creadora d'espectacles per a tot tipus de públics. Una vida dedicada a explorar les possibilitats de la literatura oral i popular amb altres disciplines artístiques.
El 2010 va rebre el Premi Nacional de Cultura.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Barcelona, el 9 de gener de 2020.
"La gent jove es pensa que durant el franquisme no es movia res, i si que es movia, i tant, si no... A Reus molt, a Tarragona menys perquè estaven més controlats, al ser capital de comarca."
"Vaig viure el món de la cançó catalana ajudant al meu germà, temps heroics, al principi els ajudava en moltes coses i vaig començar a voltar el país sencer."
“El Congrés de Cultura Catalana m'introdueix molt en aquest món (...) em van demanar que m'involucrés i si". "Del congrés en van néixer coses que encara hi són."
"La divisió del Departament de Cultura s'ha anat refent i refent, sovint hem tornat als orígens amb un conseller que volia canviar-ho tot i no s'adonava que tornàvem al principi."
Va néixer, a Reus, l'any 1941. Va estudiar a Tarragona i posteriorment arquitectura a Barcelona. Va treballar d'arquitecte i durant dos anys va estar vinculat al Congrés de Cultura Catalana, al Secretariat Regional, a Reus. El 1981 va entrar a treballar al Departament de Cultura, eren els moments inicials de la Generalitat, coincideix amb Pere Baltà, Albert Manent, Xavier Fàbregas, Toni Bartomeu, Gemma d'Armengol, Antoni Anguela, Miquel Porter, entre d'altres. Al Departament va treballar-hi fins la seva jubilació i va portar sobretot temes de subvencions i relacions amb les entitats culturals i els ajuntaments.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Barcelona, l'11 de novembre de 2019.
“El Congrés de Cultura Catalana a la Terra Alta va ser no res, va tenir poca incidència, però, els d'Horta vam jugar fort a través de l'associació de veïns (...), aleshores vam fer una trobada als Ports, reclamant la declaració del parc natural dels Ports (...) i s'inicià el projecte del Centre Picasso d'Horta."
"La cultura és l'element clau per canviar la societat (...) M'he mogut amb l'objectiu de millorar aquesta societat, sense això no avançarem."
"El Centre d'Estudis de la Terra Alta creat el 1981 tenia un butlletí, ara s'ha perdut. Aquí no teníem referències, no hi havia estudis (...) un camp desert, no hi havia res, sols un llibre que es deia les Notes sobre la història de Gandesa de mossèn Manyà i punto. Hi havia un gran buit, a altres llocs de Catalunya no era així, aquí partíem de zero."
A les Terres de l'Ebre, a la Terra Alta, a Horta "Teníem un gran potencial, patrimoni i llavons calia donar valor (...) el camí bo era el nostre, estic satisfet perquè ho hem encertat, satisfet i cansat, de vegades que mires detrás i no hi veus a ningú, perquè pensa que tot aquest esforç l'hem fet gent dedicant temps lliure, que no hem estat professionals, dedicant diners de la butxaca, de vegades incompresos, sense gaires ajuts, està manca de suport polític que no hem tingut, penses que podríem haver anat més enllà."
Va néixer, a Horta de Sant Joan, l’any 1957. Dinamitzador cultural de les Terres de l'Ebre, i més concretament de la Terra Alta i d'Horta de Sant Joan, on el seu lideratge ha donat diversos fruits.
La seva activitat ha anat lligada a la recerca i a la difusió del patrimoni a través de publicacions, exposicions i accions diverses, posant de relleu la identitat i el patrimoni en un sentit ampli. Va ser president del Centre d'Estudis de la Terra Alta, regidor de l'ajuntament d'Horta de Sant Joan, president de l'Ecomuseu dels Ports, secretari del Centre Picasso d'Horta, fundador de l'Associació de Veïns d'Horta i de l'Associació d'Amics de l'Ebre, impulsor del Parc Natural dels Ports, impulsor de la seu universitària a les Terres de l'Ebre, promotor de la Fescat d'estiu (jocs tradicionals) a Horta i de moltes altres iniciatives.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Horta de Sant Joan, el 3 de juliol de 2018.
“De petitet ja anava al Centre a veure teatre, a fer-ne (…) després món del ball de bastons i amb els falcons, vaig estar molts anys. Familiarment, ja ve d’arrel.”
“ A Llorenç, el teatre és tan antic com l’entitat, el Centre que és del 1889, sempre teatre excepte anys de la guerra, i no hem deixat de fer-ne mai, ara tenim un grup estable.”
“S’ha creat un teatre professional jo crec que molt bo, molt digne i important, simultàniament el teatre amateur ha crescut amb això.”
“Com n’apreníeu de fer teatre? Fent-ne. La majoria som autodidactes, ara cada vegada veus què a la gent li interessa els cursets, aprens coses teòriques que no sabies (…) Molts cursets eren de direcció, per ensenyar.”
Va néixer, a Llorenç del Penedès, l’any 1949. Moria el 2018, als 69 anys.
Va ser president de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, vicepresident de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català i membre del Consell Assessor de la Corporació de Mitjans Audiovisuals en representació de l’Ens.
Al seu poble, Llorenç del Penedès, va estar vinculat als falcons, bastoners i molt especialment al teatre, com a actor i director. Dinamitzador del teatre català i molt compromès amb la cultura popular i l’associacionisme cultural del país.
El 2010 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Barcelona, el 20 de gener de 2018.
"El tambal de fusta, d'aquells d'abans, d'aquells dobles, sempre era dalt a la golfa a tocar el tambal, tenia com una mania (...) Era de casa de tota la vida, ja el vaig trobar aquí."
"Em vaig apuntar a la Lira Vendrellenca que era un coro i dins el coro hi havia un grup de grallers, tenia 17 o 18 anys."
"Tocaves perquè t'agradava però també tocaves perquè cobraves una mica més, sempre cobraves una mica més que no pas treballant i sorties i menjaves en un puesto diferent i pels pobles petits anaves per les cases que llavors et donaven massa menjar."
"Una cosa és saber-ne però si no tens afició, allò, no serveix."
"T'agrada que hi hagi festes és maco i penses en els problemes que hi ha i tantes coses que passen i tenir humor d'anar a una festa, i convé fer festes i per això se'n fan sino ja s'haurien anul·lat perquè és un gasto (...) naltros encara fem sopar de carrer."
Va néixer, al Vendrell, l'any 1926. Timbaler, pessebrista i aficionat a la bicicleta. De jove va treballar de ferrer, ofici que ben aviat deixaria per dedicar-se a la fusteria. Estudià solfeig abans de la guerra civil i formà part del Cor de la Lira Vendrellenca. S'inicià en el timbal a través del mestre graller i timbaler Carles Mañé "l'Arlà". Va tocar en diverses formacions i amb grallers reconeguts com el Ton de la Gralla, el Carboner, el Carbassó, els Macaris, el Batet de la Bisbal, Ton Ollé, etc. El 1966 ho deixaria, un disgust a Prada de Conflent en seria el motiu. De jubilat tornaria a tocar amb la Colla dels Farts.
El Jaume Esteve és exemple d'entrega i de passió en tot el que fa. La seva bona memòria fa que puguem conèixer detalls de com era la vida dels músics de la dècada de 1940 en endavant.
Aquesta entrevista fou enregistrada al Vendrell, el 31 de gener de 2018.
“De petit, quan venia Corpus, darrera els gegants (...) quan venia Setmana Santa, darrera els armats i quan venia Sant Joan, no cal dir-ho, darrera les colles castelleres.”
“Anys enrere feia vergonya anar als castells, ara ha canviat molt” “Ser casteller estava molt poc valorat, no tenia cap importància.”
“Pencaire en la cosa administrativa i en la cosa de posar ordre en els castells” “quan vaig entrar no hi havia llista de castellers ni de res.”
“Als castells, ara, en aquest moment hi ha dos coses que són importantíssimes, la quantitat de persones que hi van, que s’han implicat, i les xarxes pels assajos.”
Va néixer, a Valls, l'any 1942. És considerat l'impulsor dels folres moderns i una persona clau en la recuperació del món casteller, a la seva expansió territorial i a la seva projecció.
Membre de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, des del 1962 on ha ocupat diversos càrrecs directius. Com a membre de junta va contribuir a que la Colla Vella es constituís com a associació, la primera colla castellera a fer-ho. També va intervenir en la creació del primer grup de grallers de la colla, en la publicació periòdica “La Veu de la Colla Vella” i en la l’adquisició del primer local social i en la construcció de l’actual.
Gran coneixedor del món casteller, difon el seu coneixement i experiència a través de xerrades, entrevistes i la col·laboració en publicacions diverses.
Creu de Sant Jordi (2013). Premi a la trajectòria castellera (2012. Revista Castells).
Aquesta entrevista fou enregistrada a Valls, el 2 de novembre de 2017.
"Hi ha gent que només mira endavant, jo per mirar endavant he necessitat mirar enrere."
"He tingut consciència de valoració de la cultura pagesa, d'aquesta saviesa, de la cultura tradicional, rural, confrontada amb la cultura urbana més cosmopolita."
"L'exposició sobre les tradicions de Nadal, any 1976, als locals de Caixa de Barcelona, (...) va ser el catalitzador de tot el que posteriorment ha estat la meva trajectòria en el món de la cultura popular."
Tot el meu interès per la cultura material em va portar (...) lo de vincular l'etnografia al disseny."
"El que valoro més de tot el que és el món de la cultura popular és la seva dimensió associativa. Arrel del treball que vaig fer amb el Museu Casteller vaig prendre consciència que en el fons fer castells és lo de menys, lo important és la vida associativa, de cada colla, al llarg de l'any."
Va néixer, a Barcelona, l’any 1949. Artista, dissenyador, etnògraf i pedagog. Va ser professor de Morfologia i de Projectes del Grau d’Art i Disseny de l’Escola Massana i professor d'Etnografia i Disseny a Elisava (Escola Universitària de Disseny i Enginyeria de Barcelona). Professor del Postgrau “Significats i valors espirituals de la Natura” de la Universitat de Girona. Impulsor de les jornades “Art, Natura i Espiritualitat” de Farrera.
La seva activitat s’ha centrat en l’etnografia, la museografia i la pedagogia de l’art, el disseny i els oficis artístics. Conferenciant, comissari i dissenyador d’exposicions, a més d'autor de diverses publicacions, de temàtiques ben diverses com les tradicions del cicle de l'any, els oficis tradicionals i singulars, el caganer, el pessebrisme, el fons Joan Amades, l’envelat, la vinculació de Joan Miró i l’art popular, les arts i els usos tradicionals del foc, entre d'altres.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Barcelona, el 28 de setembre de 2017.
"A Vallcarca va ser on jo vaig començar a conèixer el que era el món de la cultura tradicional, en aquest cas de bastons perquè sóc bastoner d'arrels. (...) Vaig començar a ballar bastons."
"Per mi la gralla, era una cosa, bueno, m'encantava (...) Em vaig engrescar i en vaig aprendre. El mestre va ser el Blai. La filosofia de l'Escola de Grallers, en aquella època, era que els que apreníem ensenyàvem als que venien."
"Cada vegada s'ha anat tocant i tocant millor (...) Només s'ha d'anar al Dia del Graller a Vilafranca per veure la qualitat de grups que hi ha al món de la gralla. Quan jo vaig començar la cosa estava molt justeta."
Va néixer, a Sitges, l'any 1944. El Paco López es presenta a si mateix com un lluitador per la cultura popular, graller de cor i sitgetà migrat a Castelldefels.
Vinculat a l'Escola de Grallers de Sitges (1971), fundador de l'Escola de Grallers Entre Vinyes de Castelldefels (1981), de la colla castellera de Castelldefels, ball de bastons de Cubelles (1990), entre d'altres. Destaca la seva participació i implicació en festes majors acompanyant colles geganteres, colles castelleres, colles bastoneres, esbarts dansaires i la participació en certàmens i jornades de cultura popular i tradicional.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Sitges, el 2 de maig de 2017.
"A casa, ja de petit, ja vaig començar a veure romanços, goigs, auques i etcètera, i això és el que va despertar en mi el col·leccionisme. Una mica per fer-li dentetes al pare del que no tenia (...) i l'altra, curiositat, i anar aprofundint sobre el tema, i d'aquí em ve aquesta afició."
"El meu pare no va ser un gran col·leccionista d'imatgeria popular, en tenia si (...) però no en tenia en quantitat, perquè no era la seva dèria, com jo sí que va ser com un vici això."
"Vaig començar a col·leccionar documents sobre la història de Catalunya i al cap dels anys n'he aplegat bastanta quantitat."
"Valdria la pena retre un homenatge als llibreters de vell, són un pou de ciència, saben moltes coses."
Va néixer, a Barcelona, l'any 1939. Doctor en optometria i divulgador cultural. Col·leccionista d'imatgeria popular. Fill del folklorista i periodista Esteve Busquets i Molas.
Part del seu fons l'ha cedit al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, un total de 31.700 documents gràfics (romanços, marques d'impressor, caràtules papereres, retallables, goigs, gravats, etc.) del període que va del segle XIV al XX i més de mil llibres.
Ha participat en diverses exposicions, entre elles:
- 1640 de la Guerra dels Segadors a les Bases de Manresa (Barcelona, 1992)
- De les estrenes a les Nadales (Barcelona, 2007)
- Col·laboració amb l'exposició sobre la iconografia del catalanisme (en motiu del tricentenari de 1714), Museu d'Història de Catalunya, i
- Retallables de la guerra civil, Museu d'Història de Catalunya.
Ha col·laborat en diverses publicacions sobre imatgeria popular.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Barcelona, el 29 de març de 2017.
"Jo crec en Catalunya."
"Cal pensar en el futur. Pensar cantant. Primer, el cant! Segona cosa: movent-se, cercant una il·lusió. Fent (...) amb els infants el poder del somni. I el somni és que Catalunya serà, o no serà, com deia en Torras i Bages. Si no creiem en nosaltres mateixos i lluitem... Em fa por la xerinola!
“La dansa catalana és un art romànic.”
"L'abat Escarré (...) em va dir: 'miri, Cubeles, vostè és un personatge contradictori', I per què, pare abat? 'Home, perquè un coix ensenyar a ballar...' Un coix! sí, senyor."
“Així és que, aquí, mira, les meves eines d’assaig, les meves mans!”
"És molt país, eh! Perquè desgraciats que som, que quan una cosa la fem gran, una cosa la fem possible, després és pols. És pols!"
"Què diríeu als seus néts? Que no es rendeixin!"
Va néixer el dia de Nadal de 1920 a Barcelona. Morí el 2017 a la Garriga. Coreògraf. Sempre es va definir com una persona del món de la cultura popular. Fundador de l'Esbart Verdaguer, de l'Esbart Sarrià i col·laborador de l'Esbart Marboleny. La relació amb diversos esbarts continuarà al llarg de la seva vida. Col·laborador en la fundació de l'Obra del Ballet Popular (1948). Va promoure les primeres emissions en català a la televisió i a la ràdio.
Fou aprenent a la Fundació Bernat Metge, on va conèixer a Pompeu Fabra i Francesc Cambó que li despertaren l'interès per la cultura i la llengua. La seva trajectòria la podem llegir com una suma de serveis al país, des de la resistència, la lluita i la convicció. Un home compromès amb la cultura, que va fer ballar i que va obrir escletxes durant el franquisme.
El dia de Nadal de 2020 Manuel Cubeles hauria complert 100 anys. Durant l'any 2021 es celebrarà l'Any Cubeles per difondre el seu llegat.
Creu de Sant Jordi, 1990.
Aquesta entrevista fou enregistrada a la Garriga, el 29 de juliol de 2015.
"Al món geganter hi ha dos mons, una gent que s'ho pren seriosament perquè són conscients que estan mantenint una tradició i fent una feina de país, i altres que, també són conscients d'això, però els pesa més el fer festa i ocupar els diumenges."
"Des del punt de vista de l'agrupació reconeixem que anem pel món tocant malament però que hem fet feina de crear músics com no ha fet ningú, perquè molta de la gent que està en el món de la música tradicional ha passat primer pels gegants."
"El món gels gegants va créixer a partir del 1976 quan se'ns va morir Franco, va haver ganes de recuperar el carrer, el carrer havia estat prohibit."
"Les coses no les he triat si no que m'hi han portat (...) així arribem a ser socis fundadors de l'Associació Cultural Joan Amades, al muntar l'Any Joan Amades (...) i l'amistat de la meva dona amb la Consol Mallofré."
Nascut l'any 1942 a Barcelona. Vinculat a l'escoltisme. Als 14 anys va començar a treballar de joier, formant-se a l'escola Massana.
El 1988 va ser escollit president de l'Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, des d'on impulsaria diverses iniciatives geganteres.
Junt amb la seva esposa, Griselda Karsunke (Barcelona, 1946-2020), van ser socis fundadors de l'Associació Cultural Joan Amades, i referents del món geganter i de la cultura popular. Per les seves trajectòries professionals sabien que l'art i la cultura popular van de la mà i que s'enriqueixen mútuament. El compromís social, polític i cultural defineixen la seva trajectòria.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Barcelona, el 13 març 2017.
“A la festa del carrer si hi ha menjar guanya molt. Si hi ha música, foc i a sobre menjar ja és la festa integral, és lo més complet, més que això no crec que hi hagi res.”
“El menjar és compartir.”
“En l’època de l’escoltisme vaig adonar-me’n (…) que si hi havia bon menjar o mal menjat l’ambient era diferent.”
“Sempre miro de saber que feia la gent gran, la pagesia, m’agrada recollir l’origen de les coses. M’invento molt poques coses.“
Nascut l’any 1945 a Sant Andreu de Palomar, Barcelona. Cuiner i gastrònom, especialista en cuina tradicional i popular.
Actualment, resideix a l’Ametlla del Vallès des d’on recupera llavors antigues, cultiva un hort i segueix compartint els seus coneixements sobre la cuina de cada dia i la cuina de la festa.
Autor de diverses publicacions de temàtica gastronòmica. Professor en nombrosos cursos, tallers i jornades. Cuiner vinculat al món de l’espectacle, festes i àpats multitudinaris.
Aquesta entrevista fou enregistrada a l’Ametlla del Vallès, el 14 de febrer de 2017.
“Vam fer un logo a la biblioteca, divisa que deia 'remembra el passat, ordena lo present i proveeix l'esdevenidor'.”
“Són anys d'intentar fer la feina ben feta amb els pocs recursos.”
“De camàlic de trasllats a rei de les maquinetes.”
“La biblioteca de cultura popular té historia, en vint-i-tres anys de vida nòmada es van fer 10 trasllats. Cada trasllat no es perdia res, però es desordenava tot.”
Nascut a Barcelona l'any1940. Formació en peritatge mercantil i professorat mercantil.
El 1981 va entrar a treballar a la Generalitat de Catalunya, al Departament de Cultura, on se li van assignar diverses tasques. Fins a la seva jubilació va ser tècnic de l’Àrea de Recerca, Conservació i Protecció del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Responsable del fons documental.
Aquesta entrevista fou enregistrada a Barcelona, a la seu de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, el 18 de gener de 2017.
“No som inventors de res. Som transmissors.”
“Volíem canviar el món. No l'hem canviat però hem posat un fibló que si algú el vol seguir té molt futur.”
“Marduix ha estat l'origen de moltes iniciatives (Festival Parc Ciutadella / Fira Tàrrega / Festa de tardor de Sant Esteve de Palautordera). Eren allà en aquell moment. N'estem orgullosos. Viure del què et fa il·lusió és un luxe. El millor premi. Aquest tipus d'espectacle però no ha tingut la consideració "art escènica".
“Cal anar amb compte amb les noves tecnologies, tenen un altre llenguatge, una altra manera d'expressar. El directe, el viu, el carrer són insubstituïbles. La nostra feina és una feina de seducció.”
Marduix Teatre és una companyia de teatre de titelles, fundada el 1976 pel Jordi Pujol i la Joana Clusellas, amb seu a Sant Esteve de Palautordera.
Els seus espectacles més coneguts són El mariner de Sant Pau, Tirant lo Blanc, El Garrofer de les tres taronges (Homenatge a Joan Miró), Frederic, i tu què fas?, Et regalo la lluna. Espectacles que els han dut a diferents punts dels Països Catalans i de l’estranger.
Creu de Sant Jordi, 2018.
Aquesta entrevista fou enregistrada al seu domicili, a Sant Esteve de Palautordera, el 27 d'abril de 2016.
"De molt petit anava davant de la colla sardanista que era de l'Orfeó i jo portava el banderí de la colla, el portava al mig de la rotllana."
"La sardana sempre em va agradar."
"De comptar i repartir me'n va explicar un company pel carrer Major d'Olot, i ho vaig entendre tan bé que l'endemà ja comptava i repartia."
"Una cosa que ha evolucionat molt és la cobla (...) Musicalment hi ha una quantitat de músics d'una qualitat excepcional."
Nascut, a Olot, el 1943. Informador especialitzat en el món sardanista. Conductor de programes de ràdio: Nostra dansa i Ressons de cobla a Radiocadena de Girona. Col·laborador de RNE de Barcelona amb la Veu de la Sardana i Plaça Major. Dirigí el programa de ràdio Tronada i Dansa per les comarques gironines. Va ser un dels fundadors de la revista Presència i col·laborador d' El Punt de Girona amb temes sardanistes. Director editorial de la revista SOM. Impulsor de la col·lecció de llibres MOS. Autor de publicacions sardanistes. Presentador de concerts de sardanes i organitzador d'aplecs sardanistes.
Creu de Sant Jordi, 2012. Medalla al mèrit sardanista (2000) atorgada per l'Obra del Ballet Popular.
Aquesta entrevista fou enregistrada al seu domicili, a Besalú, el 17 d'octubre de 2016.
"L'Escolania de Montserrat és un impacte important, musical."
"El treball de camp és treball de formiguetes, de paciència, a la conversa surten moltes altres coses. Valor antropològic, etnològic, quan surten valors, costums, formes de fer, formes de veure. L'objectiu era la cançó (...) difícil anar amb un guió fet perquè no funciona."
"El Josep Crivillé quan va fer Tivissa, l'any 1971, encara va poder enregistrar un home llaurant i cantant (...) ara això ja no hi és."
Nascut, a Barcelona, el 1943. Etnomusicòleg. Formació musical a l'Escolania de Montserrat i al Conservatori Superior de Música de Barcelona, on obté l'especialització en etnomusicologia, direcció coral i el títol de professor de cant.
Ha estat professor de direcció coral i de didàctica de la cançó. Investigador a la Fonoteca de Música Tradicional de Catalunya (Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya). Autor de diverses recerques i publicacions d'etnomusicologia a Catalunya.
Aquesta entrevista fou enregistrada a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, a Barcelona, el 29 de juny de 2016.
"Els meus inicis en la cultura popular venen de la Festa Major de Vilafranca."
"La cultura popular, des d'infant, ja em cridava l'atenció però involucrar-m'hi no va ser fins a finals dels 60 o principis dels 70, quan vaig passar a formar part dels Castellers de Vilafranca."
"L'afició als gegants va venir de l'excitació del meu fill al contemplar un gegant, això va fer que el meu esperit paternal es dediqués durant anys a buscar, fotografiar o veure ballar gegants arreu de Catalunya."
"A l'Alguer hi havia hagut un gegant que es deia Salomó, i hi havia hagut cavallets cotoners (...) i, també, fan com la festa dels Elois."
Nascut, a Vilafranca del Penedès, el 1945. Apotecari de professió i estudiós de la cultura popular. Membre de diverses entitats, de la colla Castellers de Vilafranca, Colla Rabassons de Vilafranca, Associació Amics de l'Alguer, entre d'altres.
Cal destacar la seva trajectòria com a cronista casteller i la publicació de diverses obres sobre cultura popular i elements festius, especialment sobre castells, ball de gitanes, ball de cotonines, bestiari festiu, gegants, etc.
Ha rebut la distinció de diverses entitats per la seva trajectòria i difusió del fet casteller.
Aquesta entrevista fou enregistrada al seu domicili, a Vilafranca del Penedès, el 6 de juny de 2016.
"Sempre he dit que la cultura popular és la filla pobra de la cultura."
"Jo els ensenyava: el meu sentit del ball, lo que vaig arreplegar, els deia que traguessin el que tenien dins, que escoltessin la música, que es miressin i somriguessin, calia un contacte. I que gaudissin damunt de l'escenari."
"Jo vaig agarrar algo de tots. Me va sortir un estil de ballar que vaig transmetre". "Em sabia mal que perdessin l'autenticitat."
Nascut, a Tortosa, el 1937. Figura rellevant en el manteniment i transmissió de les maneres de ballar de Tortosa i comarca durant el s.XX en una època en la qual el ball al carrer va quedar en desús. Coneixedor dels antics balladors espontanis, va ensenyar els seus passos des del 1954 fins a 2004, i va fer una tasca de recuperació i fixació visual i sonora.
Formació d'un grup de ball dins l'agrupació Cantaires de L'Ebre Delta (1968). Fundador, director i coreògraf del Grup Tortosí de Danses Folklòriques (1969), amb el que van guanyar diversos premis.
Aquesta entrevista fou enregistrada a la seva segona residència, a Tortosa, el 14 de març de 2016.
"Vaig agafar afició a la música perquè ja la sentia. La influència la vaig rebre a l'Escola Ramon Llull, una de les millors de la República."
"Un bon pedagog no ha de fer cap esforç per donar tot el que sap."
"L'aportació del cant coral és la cultura. És una branca de l'art."
Nascut, a Barcelona, el 1926. Ha estat director de corals i formador de directors.
Estudià a l'Escola Municipal de Música de Barcelona. Fundador del Cor Madrigal (1950) que dirigí fins el 1991. A banda de la direcció coral, ha impartit cursos i ha dirigit produccions simfònicocorals. Va ser mestre de capella i recuperador de la Capella de Música de la Basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona.
Creu de Sant Jordi (2002).
Aquesta entrevista fou enregistrada al seu domicili, a Barcelona, el 17 de febrer de 2016.
“Les festes sempre m’han emocionat."
“A través de la festa s'interpreta la societat. A través de la dansa s'interpreta la festa i alhora la societat. Estudies la dansa i pots aprofundir en l'estudi de la societat."
Nascuda, a Barcelona, el 1944. Doctora en antropologia per la Universitat de Barcelona.
Ha estat professora titular d’antropologia a la UB (1974-2015). Membre fundador de l’Institut Català d’Antropologia i del Instituto Aragonés de Antropologia. Les principals línies de recerca s’han centrat en l’estudi de la religió i la mitologia, la cultura popular i tradicional, el patrimoni etnològic, l’etnomusicologia, els goigs, la festa, literatura oral i l’espoli del patrimoni entre molts d’altres temes.
Premi de l’Institut Aragonès d’Antropologia 1998, Premi Joan Amades 2018 i Premi Esteban de Esmir (Graus) 2013.
En l’entrega del Premi Joan Amades 2018 es va destacar la seva tasca acadèmica, investigadora i divulgadora en l’àmbit de l’antropologia i de la cultura popular i tradicional. La Josefina Roma destaca en l’apropament entre universitat i cultura popular del país.
Aquesta entrevista fou enregistrada a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, a Barcelona, el 14 d’abril de 2016.
“El moviment de la cultura popular sorgeix paral·lel al moviment polític de recuperació del carrer per les accions populars: la festa o la protesta. El que es parlava en les reunions de les accions de protesta o de preparació del Carnaval no era tan diferent. Ni el tipus de vocabulari ni el discurs."
"Les nostres generacions han convertit l'escola en un succedani de la societat. Se la fa responsable de moltes coses. Ara també de la cultura popular."
Pere Baltà defineix Bienve Moya com a “Un vilanoví de soca-rel, sempre vinculat a l’activisme cultural sense perdre l’anàlisi de la diversitat del nostre folklore” .
Nascut a Vilanova i la Geltú el 1944. Gestor cultural, escriptor i investigador en temes de cultura popular.
Cursà estudis dramàtics i formà part de la companyia teatral Els Joglars. Director del Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú. Impulsor de la Xarxa de Teatres Públics de Catalunya. Fundador i codirector dels festivals de circ i pallassos Trapezi i Fira del Circ.
Premi Nacional de Cultura Popular (2009).
Aquesta entrevista fou enregistrada a Vilanova i la Geltrú, el 21 de desembre de 2015.
"[Dècada de 1980] Hi havia molta il·lusió. Era el moment del somni de la llibertat i la democràcia. La gent agraïa que algú de la Generalitat de Catalunya anés pels pobles."
"Calia fer un treball d'investigació. Es va fer una enquesta de 50 preguntes. Els 937 ajuntaments van respondre. Van tenir molta informació. Banc de dades. Es volia fer el centre d'informació cultural."
Joaquim Ferrer al pròleg del llibre L’altra resistència (2005) destaca que “Pere Baltà és molt conscient d’aquesta necessària arrel popular de la cultura, ho coneix a fons, ho ha raonat escrivint novel·la, teatre, en articles i en la formulació d’una política en el marc del Departament de Cultura de la Generalitat que es realitzava amb el convenciment que la cultura és una branca del Benestar Social”.
Escriptor i estudiós de la cultura popular. Director del Servei de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya (1980-1985). Ha exercit diversos càrrecs en política tant al govern de la Generalitat i com a diputat al Congrés.
Nascut a Torrelavit el 1940.
Actualment és el president de la Fundació Paco Candel.
Aquesta entrevista fou enregistrada a la seu de la Fundació Paco Candel a Barcelona el 17 de desembre de 2015.
"A mi m'agradaria que la història fes justícia amb el Pirineu i la seva cultura. Han estat capaços de conservar. Són gent amb una qualitat humana molt seriosa i una gran capacitat de sofriment i de tirar endavant."
"Molta gent ha tingut dins [al seu interior] la cançó però ningú els ho ha demanat i l'entorn no ha contribuït per tal que ho poguessin manifestar. Quan has anat amb ells i han vist que tenies interès, han estat molt feliços."
Pere Baltà comenta sobre Artur Blasco: “La vida de l’Artur Blasco es podria definir amb una paraula molt pròpia de la seva activitat professional: transhumància”.
Nascut a Barcelona el 1933. Investigador i divulgador de la música tradicional. Ha treballat en el cançoner oral pirinenc i ha estat director i cofundador de la Trobada d’Acordionistes del Pirineu. Impulsor del Museu de l’Acordió d’Arsèguel.
Destaca la seva obra A peu pels camins del cançoner, que inclou 1.500 cançons populars de pobles del Pirineu català en 80 DVD i 12 llibres.
Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla (1998). Creu de Sant Jordi (2001). Premi Nacional de Cultura Popular (2004).
Aquesta entrevista fou enregistrada a Arsèguel el 7 d'octubre de 2015.
"La idea important que jo tinc al cap tota la vida és: transmetre la cultura d'un país a través de la dansa."
"Els balladors sense músics no fem res. És tan important treballar amb músics!"
La periodista Berta Seijo presenta la trajectòria de la Núria Quadrada com “Una vida dedicada a la dansa. Amb quatre anys, aquesta mestra de dansa popular ja ballava ‘al terrat del carrer Barcelona’. Després van venir les sardanes als Lluïsos cada diumenge, ‘l’única opció de dansa popular que hi havia en aquell temps a Mataró’”.
Mestra i professora de dansa popular. Nascuda a Mataró el 1946. Membre d’El Sac, taller d’expressió oral, musical, plàstica i corporal. Ha contribuït en la recuperació dels balls de parella de les festes del Pirineu, i també de les danses tradicionals del Priorat. Com a formadora ha realitzat un ingent tasca en escoles i amb grups d’adults transmetent els valors de la dansa i de la tradició. Molt vinculada al músic Jaume Arnella i al ballarí Joan Serra.
Creu de Sant Jordi (2019).
Aquesta entrevista fou enregistrada a Mataró el 20 d’octubre de 2016.
"Tradició és transmissió. ‘Tradere’ és lliurar d'una generació a una altra. És un acte. No és el passat. No és el futur."
"Em sento menys científic, més vivencial. De crear i recrear. Hem de viure la riquesa que tenim."
"A mi em cansa una mica el parlar d'arrels. Penso que hem de pensar més amb les llavors que amb les arrels."
Xevi Planas comenta: “Qui no ha cantat alguna vegada ‘Trobarem a faltar el teu somriure. Diu que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí, però el record de la vall on vas viure no l'esborra la pols del camí’? Quin excursionista no recorda haver entonant allò de ‘Vella xiruca, quantes hores passades! Quanta alegria fas reviure al meu cor! Quantes cançons al teu bon pas foren cantades! No en resta cap record...’?”. Són algunes de les cançons que ha escrit i ha adaptat al català d’altres llengües en Joan Soler i Amigó.
Nascut a Badalona el 1941. Ha treballat com a tècnic d’educació dels ajuntaments de l’Hospitalet de Llobregat i de Badalona. És autor de diverses publicacions sobre cultura popular i història local.
Premi Nacional de Cultura Popular (2006). Creu de Sant Jordi (2018).
Aquesta entrevista fou realitzada a Badalona el 15 de juny de 2015.
"Volíem que la gent cantés, que cantés més."
"Quan cantem junts passa alguna cosa. És una força que uneix a la gent a través de la cançó. L'emoció dura un moment. Cançons antigues que segueixen vives."
Agustí Corominas descriu Jaume Arnella com “Un joglar dels nostres temps que fa el seu camí tot cercant històries, llenguatges, romanços i cançons, explicant-les i compartint les cançons amb la gent” .
Músic. Nascut a Barcelona el 1943. Cofundador del Grup de Folk de Barcelona i el segell discogràfic Als quatre vents. Ha enregistrat diversos discos sobre música tradicional.
Premi Nacional de la Música (1991), Creu de Sant Jordi (2001), Premi d’Actuació Cívica (Fundació Lluís Carulla, 2003), Premi Memorial Lluís Companys (2014).
Aquesta entrevista fou realitzada a Santa Eulàlia de Ronçana el 20 de maig de 2015.