L’underground i la contracultura a la Catalunya dels 70: un reconeixement
L’exposició, amb més de 700 peces, proposa una mirada exhaustiva, inèdita fins ara, als protagonistes i als moviments socials i culturals d’una època transcendental.
Dividida en diferents espais temàtics, documenta la irrupció de les comunes, el feminisme, la psicodèlia, l’ecologia, l’espiritualitat, les músiques i les arts d’avantguarda, els còmics o els fanzines, entre moltes altres referències.
La mostra, un encàrrec de la Direcció General de Difusió de la Generalitat de Catalunya, es pot visitar a partir del dia 2 de juny i romandrà oberta fins el 6 de març de 2022.
Fins al 6 de març de 2022, a la Sala 3
Activitats relacionades
- Programació d'activitats (Obre en una nova finestra)
- Canviar la ment (7 de febrer) (Obre en una nova finestra)
- Ecologies (31 de gener) (Obre en una nova finestra)
- Cultures (24 de gener) (Obre en una nova finestra)
- Sexualitats (17 de gener) (Obre en una nova finestra)
- Poètika de la Contracultura (2 de desembre) (Obre en una nova finestra)
A la dècada dels setanta del segle xx molta gent d’aquest país, especialment gent jove, va perdre la por de provar de ser lliure. Ho van fer de manera individual però també, i per sobre de tot, de manera col·lectiva, compartint inquietuds personals i marcant-se objectius comuns.
Van obrir-se a l’experiència que transmetien joves d’altres llocs “més lliures” i van trobar noves maneres de relacionar-se entre ells i amb el món. La vida no era una festa, però van lluitar perquè ho fos. Van utilitzar com a eines de llibertat la música, el teatre, els titelles, la poesia, el còmic, les revistes, la ràdio, la universitat, l’amor lliure, l’ecologia, l’experimentació amb substàncies psicodèliques, l’espiritualitat, l’objecció de consciència, la festa o les tradicions populars.
Ara, cinquanta anys després, moltes de les llibertats que la ciutadania considera normals tenen l’origen en les múltiples lluites d’unes persones que van passar a l’acció dins el polièdric moviment contracultural que alguns anomenen underground.
Aquesta exposició és un exercici de memòria d’uns fets transcendents però poc estudiats i és també un testimoni de les persones que hi van participar que potser ajudarà a entendre part del nostre present.
Als anys seixanta, la societat nord-americana va veure néixer en el seu si una nova joventut amb una consciència crítica severa i una revolució dels valors que es va denominar contracultura. Anaven en contra de la tràgica escena contemporània, amb unes concepcions que s’havien anat gestant a occident des de la revolució científica del segle xviii.
La violència, la crueltat de la guerra, la bomba d’Hiroshima, la desconfiança total cap a les vies polítiques tradicionals del parlamentarisme o de la revolució comunista, la competitivitat i l’especialització en nom d’un progrés que estava destruint el planeta i deshumanitzant l’ésser humà, van encoratjar el naixement de la generació beat i d’una contracultura a la societat més desenvolupada d’occident. Molts van deixar de creure tant en els liberals kennedians com en la diàspora de grups marxistes de la vella escola que seguien atiant les brases de la revolució proletària.
La psicologia de l’alienació va despertar l’interès de part de joves ben preparats i dels seus professors universitaris. El misticisme oriental, les drogues psicodèliques, les teories anarquistes, el dadaisme, Henry David Thoreau, l’ecologia i les experiències comunitàries van atrapar part d’una generació, que va passar dels cotxes esportius a l’autocaravana de segona mà pintada de colors vius i al drop out, o deixar-se portar. De la desil·lusió es va passar a la cerca de solucions. Es va crear un oasi d’humanitat a l’interior d’una societat tràgica.
La revolució no és el que creieu, l’organització a la qual pertanyeu o per la qual voteu: és el que feu durant tot el dia, el vostre estil de vida. Actueu primer, analitzeu després. És l’impuls, no la teoria, el que fa donar grans passos.
- Jerry Rubin, Do it!
Els valors i el pòsit que la contracultura i l’underground van deixar a la nostra societat encara es mantenen vius en bona part de les generacions actuals, que recuperen i mantenen la rebel·lia i aprofundeixen en els valors d’una societat alternativa, solidària i lliure.
Després de l'onada ié-ié de principis dels 60, van irrompre a Catalunya els nous corrents hippies i contraculturals provinents de Califòrnia, Londres i Amsterdam, les noves tendències del rock-and-roll i les conseqüències del 68, a través de les esquerdes que des de mitjans de els seixanta corcaven, més que en altres llocs de l'Estat Espanyol, aquell franquisme d'ordre, silenci, treball i catolicisme reaccionari per als que complissin els mandats del Règim. Als rebels, repressió, tortura, presó i, en alguns casos, mort.
Una part de la joventut contestatària, farta de la repressió autoritària franquista, de la moral ultraconservadora de la llar familiar, del dogmatisme de les organitzacions clandestines de les esquerres, va emprendre una ruptura vital saltant-se l’aparell repressiu.
L’exposició l’ha ideat i comissariat Pepe Ribas, cofundador de la revista Ajoblanco i autor, entre d’altres, de Los 70 a Destajo, amb la col·laboració de Canti Casanovas, impulsor del digital la web sense nom i gran coneixedor de la contracultura a casa nostra, ambdós actors i testimonis directes de l’eclosió de l’underground català.
En paraules del propi Ribas, “van ser uns anys de creativitat desbordant, sense cànons imposats, viscuts al marge de prebendes, partits i institucions. Les incoherències del règim franquista en la seva decadència, la persecució centrada en els partits polítics marxistes i independentistes, i la distància geogràfica que ens allunyava del centre neuràlgic de poder, van fer possibles unes esquerdes per les quals es va colar una part de la joventut inquieta i connectada amb els corrents contraculturals que arribaven de fora del país.
Durant uns anys d'inestabilitat política, per la lluita entre franquisme i democràcia, aquesta joventut va poder viure en un marge llibertari. Va ser una necessitat existencial urgent escapar de les urpes de l'autoritarisme en temps de rock-and-roll, de contracultura i del Maig del 68 francès. No va ser fàcil. Va costar angoixes, multes, segrestos, cops, judicis i detencions. No obstant això, la imaginació i l'entusiasme van desbordar els murs de qualsevol tenalla.
L'experiment de la llibertat va afavorir trobades físiques, associacions, viatges i espais compartits que avui poden semblar inversemblants. Es va renovar la música popular a través del folk, de la música progressiva i també de la música laietana; van néixer companyies de teatre que van revolucionar l'escena incorporant el mim, la màscara, allò grotesc, l'expressió corporal i l'enginy. Per molts cops que dificultessin el camí, l'art es va unir a la vida. Aquell desvergonyiment i aquella ruptura vital va multiplicar la set poètica i la necessitat de conversar fins a compartir les experiències entre nosaltres. Va néixer el comix underground com metralla contra el cervell oprimit. Es van obrir espais de llibertat on trobar-se, parlar i escoltar música.
Van ser molts els que van fugir de les famílies autoritàries per compartir habitatges i muntar comunes. La Rambla barcelonina es va transformar en un fòrum públic on la gent es trobava gratuïtament sense necessitat de telèfons. Van aparèixer revistes contraculturals sense subvencions ni insercions publicitàries, així com multitud de fanzins i de quaderns de poesia.
No només es va lluitar per normalitzar la sexualitat, el feminisme i la lluita homosexual a favor de la igualtat de drets, també es van elaborar alternatives de medicina natural i es van desenvolupar lluites ecologistes i estudis sobre les energies renovables i de l'agricultura ecològica. En psiquiatria es va lluitar per acabar amb els electroxocs i els manicomis. Va néixer l'objecció de consciència i la lluita per l'amnistia, també dels presos comuns.
La posada en pràctica d'altres formes de vida va fer possibles moltes de les mentalitats i llibertats civils de les quals avui gaudim en la nostra quotidianitat sense adonar-nos que tenen un origen i que res és com abans del 68.”
Canet Rock al 1975. Foto: Pep Rigol
Jornades Catalanes de la Dona al 1976. Foto: Pilar Aymerich
Pau Riba amb el seu fill a la comuna de Formentera. Foto: Toni Alsina
Imatge de Zeleste, sala de concerts
Portada Ajoblanco