Joan Triadú, defensar la llengua, estimar el país
Amb motiu de la celebració de l’Any Joan Triadú, de la mà de la família i la Comissió organitzadora, el Departament de Cultura va impulsar l’exposició “Joan Triadú, defensar la llengua, estimar el país”. Produïda per l’Arxiu Nacional de Catalunya, es presenta ara i fins a mitjans d’abril, en col·laboració amb la Direcció general de Difusió, a la Sala 4 del Palau Robert.
La mostra, conduïda pel comissari Jordi Manent, pren com a element central el torrent incansable d’activisme cultural i polític desplegat per Joan Triadú durant setanta-cinc anys, i té l’objectiu de posar de relleu l’enorme llegat de futur, en continguts i en valors, que ens ha regalat com a comunitat.
L’exposició repassa aquesta intensíssima trajectòria a través del fil conductor que representen les imatges i els documents propis del personatge pertanyents al fons Joan Triadú i Font de l’Arxiu Nacional de Catalunya. El seu llegat patrimonial constitueix no només un testimoni viu de la seva capacitat de treball, creació i activisme, sinó també un observatori precís i eloqüent de la vida cultural catalana, durant moltes dècades del que ell mateix va batejar com un segle d’or de la cultura catalana.
Del 27 de gener al 18 d’abril, a la Sala 4
Pedagog, escriptor i activista
Joan Triadú i Font (Ribes de Freser,1921 – Barcelona, 2010) ha estat sens dubte un dels grans intel·lectuals del país. Ha deixat una empremta profunda en tres àmbits en els quals va excel·lir: com a mestre i pedagog, com a escriptor i crític literari i com a activista.
Provenia d’una família obrera, i ben aviat es va interessar pel món de les lletres i per la defensa de la llengua catalana. En plena Guerra Civil, en una convocatòria de la Generalitat, va obtenir una plaça de mestre a Granollers i, mesos després, el títol de professor de català. Prohibida la llengua catalana a tot el país, el 1942 es va llicenciar en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona. Des d’aleshores Triadú va encetar una trajectòria professional i intel·lectual brillant compromesa amb Catalunya i amb el redreçament de la llengua catalana. El 1944 va fundar, amb Jordi Parcerisas, el Concurs Literari Parroquial de Cantonigròs i va treballar a Barcelona com a professor en diverses escoles, instituts i acadèmies. El 1945 va fundar la revista Ariel (el primer número va sortir el 1946). Entre 1948 i 1950 va fer una estada a Liverpool on va impartir dos cursos de llengua i literatura a la Universitat, i el 1951 ja va despuntar com a crític literari de primer ordre amb la controvertida Antologia de la poesia catalana.
El pedagog va ser també un creador de revistes, escoles, entitats i premis literaris. Va participar del bullici cultural català a través de diverses capçaleres (Forja, Pont Blau, Vida Nova, Serra d’Or i Avui), i va ser jurat de multitud de premis literaris des dels quals marcava tendència.
El seu paper com a activista és fonamental: pren part en moltes de les accions a favor del català durant el franquisme, i posteriorment desplega una gran activitat com a professor i com a formador de futurs mestres que ensenyin la llengua i literatura catalanes. Va treballar al Centre d’Influència Catòlica Femenina, el CICF (rebatejat el 1970 amb el nom d’Institució Cultural del CIC), i a Òmnium Cultural, i es va involucrar amb la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC), entre molts altres projectes.
Personalitat de referència en el món de les lletres catalanes, a mesura que van passant els anys rep multitud de reconeixements i premis.
Imatge general de la Sala 4
La guerra, el franquisme i la recuperació de la democràcia
Aquest és el context històric que li va tocar viure a Joan Triadú. Un context marcat per la duresa material i espiritual del moment. Quan esclata la Guerra Civil, el 17 de juliol de 1936, a Triadú li falten pocs dies perquè compleixi 15 anys. Quan acaba la Guerra, veu com tot el món il·lusionant i inestable de la Segona República que havia conegut s’enfonsa i canvia radicalment per un nou món repressiu i trist, el de la dictadura iniciada des del cop d’estat pel general Francisco Franco.
Són anys, els del primer franquisme i de la postguerra, en què el benestar material fa una davallada considerable, i en què es produeix un empobriment general de la població. A la gana i a les restriccions materials s’hi suma la repressió de la dictadura franquista pel que fa a les llengües i cultures diferents de la castellana que existeixen dins l’Estat espanyol, a la diversitat de pensament, a l’esperit lliure i obert de l’educació... i a la imposició del nacionalcatolicisme, a la repressió sexual i a la pèrdua de llibertats.
El franquisme va demostrar ser implacable amb els dissidents: a més dels exiliats, els empresonaments, els afusellaments i les depuracions de professors, funcionaris, intel·lectuals, líders polítics i sindicals, entre d’altres, van estar a l’ordre del dia.
Només es van acceptar les manifestacions que eren addictes al règim d’acord amb el seu pensament únic.
Llengua, cultura, tradició i institucions pròpies van ser prohibides o abolides de Catalunya, però també del País Valencià, les Illes Balears, Euskadi, Navarra i Galícia. Ja no es va permetre que el català fos la llengua de l’Administració pública ni que s’ensenyés a l’escola i a la Universitat, ni que es professés a les misses, ni que es publiquessin diaris, revistes i llibres en català ni tampoc que s’utilitzés en la retolació pública.
La dictadura franquista va durar 37 anys. El general Franco va morir al llit el 20 de novembre de 1975, i aleshores el règim franquista va acceptar passar per un període de Transició (1975-1978) que portés a la democràcia i a una nova Constitució espanyola. Però les noves llibertats tindrien limitacions.
Detall d'un dels panels de la Sala 4
Constel·lació d’entitats
La petja de Joan Triadú –de vegades més profunda i de vegades menys– pel seu pas per institucions i entitats del país va ser constant: com a impulsor, organitzador o participant. Heus aquí un esquema que vol sintetitzar els principals llocs on va ser present:
Concursos, premis literaris i commemoracions
Any Fabra, Concurs Literari Parroquial de Cantonigròs, Festa de Maig de les Lletres Catalanes, Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, Jocs Florals de la Llengua Catalana, Nit de Santa Llúcia, Premi Carles Riba de poesia, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Premi Jaume I, Premi Josep Yxart d’assaig, Premi Sant Jordi de novel·la, Premi Víctor Català de contes i narracions breus, Premis Baldiri Reixac...
Entitats i institucions
Agrupació Dramàtica de Barcelona, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Consell d’Ensenyament i Cultura, Delegació d’Ensenyament de Català, Institució Cultural del CIC (inicialment CICF), Institut d’Estudis Catalans, Junta Assessora per als Estudis de Català, Junta Permanent de Català, Òmnium Cultural, PEN Club, Plataforma per la Llengua, Societat Catalana de Pedagogia, Teatre Viu.
Escoles
Escola Betània, Escola Thau de Barcelona i Escola Thau de Sant Cugat.
Imatge de l'exposició
Quan l’activisme té conseqüències ...: la repressió no és d’avui
La repressió a casa nostra per part de l’Estat espanyol ve de temps immemorials. Tanmateix, la repressió més propera que el catalanisme ha patit, abans de les conseqüències del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, és la que es va dur a terme a partir de 1939 i fins al 1975. Era la llarga nit del franquisme. Com a bon activista que lluitava per uns ideals, Triadú va ser multat, represaliat i empresonat.
Els companys activistes de l’època
Els principals activistes de l’època, alguns dels quals van ser amics i companys personals, van col·laborar amb Triadú en la resistència antifranquista. Ell era un home que tenia amics per tot arreu i d’ideologies diverses, amb carnet de partit i sense. Tanmateix, el seu principal àmbit d’actuació va ser l’activisme catòlic. Alguns noms: Josep Maria Ainaud, Esteve Albert, Antoni Andreu i Abelló, Ramon Aramon, Joaquim Arenas, Joan Ballester, Josep Maria Batista i Roca, Jordi Carbonell, Jaume Casajoana, Aureli M. Escarré, Maria Rosa Farré, Josep Espar, Pere Figuera, Raimon Galí, Albert Manent, Jordi Mir, Ermengol Passola, Josep Palau i Fabre, Xavier Polo, Jordi Pujol, Manuel Sayrach, Josep Tremoleda.
Imatge general de la mostra
La repressió viscuda
1948: Ariel, suspesa
La revista clandestina Ariel, un dels impulsors de la qual era Triadú, va ser suspesa entre l’agost de 1948 i el juny de 1950. El darrer número abans de la suspensió va ser el 18, i es va reprendre amb una tercera etapa dels anys 1950-1951. Els seus responsables són multats.
1951: interrogat pels germans Creix
Els primers ‘marines’ que van visitar Barcelona van anar a un acte al Liceu. Allí, un grup d’activistes va repartir octavetes contra el règim en anglès, el text de les quals havia redactat Triadú. Aleshores va ser detingut i interrogat pels temibles germans Creix. La perspicàcia de Triadú, i també de Jordi Sarsanedas, igualment acusat, va permetre que es pogués desempallegar dels Creix amb l’excusa que el text estava redactat en anglès d’Amèrica del Nord i que ells només sabien anglès de la Gran Bretanya.
1967: a la presó Model
Triadú va ser un dels oradors en un acte d’homenatge al Dr. Jordi Rubió organitzat pel Sindicat Democràtic d’Estudiants. Va estar empresonat a la Model els dies 7, 8 i 9 de març de 1967. El van alliberar, però va ser processat i se li va retirar el passaport.
1972: multat per celebrar uns Jocs Florals
Durant el franquisme els Jocs Florals de la Llengua Catalana se celebraven a l’exili. Joan Triadú hi va participar en diverses edicions, però en la que va tenir lloc a Ginebra el 1972 les autoritats espanyoles li van imposar una forta multa governativa.
1975: breu exili a Andorra
La mort de Franco era propera, i Triadú va reunir “tota l’escola, per civisme, contra els afusellaments de la darreria del franquisme”. Per aquest fet va rebre amenaces de mort. En conseqüència, es refugia a Andorra amb la família l’octubre de 1975. Un temps després, i ja mort Franco, va poder tornar a Catalunya (la família hi havia tornat abans).
Lona indicativa de l'exposició al Jardí
El llegat de Joan Triadú
Joan Triadú i Font és d’aquelles persones que ajuden a formar un país, que el fan més fort, que el subjecten i li donen personalitat, autoestima i esperit crític. Tot país necessita referents i models a seguir. Les generacions necessiten fars que els il·luminin. Joan Triadú va ser, a més d’un excel·lent pedagog i crític literari, un referent per a activistes.
En el nostre país, on la repressió espanyolista és secular i constant, la figura de l’intel·lectual que alhora és activista és més recurrent que a la majoria d’altres països per una raó ben senzilla: la pura supervivència i lluita per la identitat.
El llegat de Triadú és immens, i es diversifica en les facetes d’escriptor, crític literari, mestre, pedagog, activista i també formador de quadres des de moltes plataformes. Ell treballava en xarxa i formava persones i, per tant, futurs quadres pel país, però també ho feia com a crític literari de manera espontània i generosa atenent amablement les visites que rebia; i algunes d’aquestes persones van esdevenir deixebles seus, alguns coneguts i molts d’anònims. La llista és llarga, i aquí en destaquem alguns noms: Albert Jané, Jordi Mir, Joaquim Carbó, Joaquim Arenas, Oriol Izquierdo, Paco Candel, Jesús Diego, Jaume Subirana, Carles Torner, Isidor Cònsul, David Castillo, Agustí Olivares, Glòria Serrano, Carles Duarte, Enric Larreula, Josep Varela, la seva filla Teresa Triadú i tants directors i mestres de les escoles de Catalunya.
Triadú ha estat indubtablement un dels referents culturals i patriòtics d’aquest país, i un gran lluitador contra el franquisme. Ell era plenament conscient de les febleses i mancances de Catalunya, dels buits que podia ajudar a omplir i dels àmbits que podia ajudar a muscular. Sempre li va preocupar el futur i, per tant, la pervivència de la identitat i de la llengua catalana. I per això va ajudar a formar, sempre des de l’estima i des del rigor, les noves generacions.
El llegat de Triadú continua vigent com a referent de país, com un intel·lectual amb esperit crític, com a lluitador per uns ideals i com un activista compromès.
Detall d'un dels panells de l'exposició
Algunes cites
“La trajectòria polièdrica de Joan Triadú té un eix comú que és el de la reivindicació del llegat cultural que configura la nostra personalitat col·lectiva i la seva projecció cap al futur.”
Carles Duarte, poeta
“Mestre, pedagog, escriptor, traductor, crític literari, defensor de la llengua catalana i de l’ensenyament en català, Joan Triadú és un dau amb moltes cares i en totes hi ha bon joc.”
Joan Josep Isern, escriptor i comissari de l’Any Triadú.
“Joan Triadú era un formador de formadors i treballava en xarxa.”
Jordi Manent, comissari de l’exposició
Imatge de la mostra a l'Arxiu Nacional de Catalunya