26 de gener, Dia Mundial de l'Educació Ambiental

L’expressió educació ambiental ha estat definida de formes diferents: com un procés d’aprenentatge, una disciplina acadèmica, un corrent de pensament i acció o, fins i tot, com una manera de fer. Possiblement, cadascuna de les definicions proposades al llarg de la història de l’educació ambiental conté una bona part d’encert i algunes mancances.

Cronològicament, l’educació ambiental es comença a gestar al voltant dels anys seixanta i setanta del segle XX. Encara que hi ha alguns precedents, majoritàriament es considera que la primera recomanació a escala internacional on es manifesta la necessitat d’utilitzar l’eina educativa com a resposta a la problemàtica ambiental és la Declaració sobre el Medi Humà, document final de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Humà, (Estocolm, 1972).

Aquesta declaració és el punt de partida de tot un seguit de conferències, reunions i programes que intenten desenvolupar i definir el concepte d’educació ambiental. De totes aquestes, la que possiblement ha definit més clarament els objectius de l’educació ambiental ha estat el Seminari Internacional d’Educació Ambiental (Belgrad, 1975), les conclusions del qual es coneixen com la Carta de Belgrad: document que planteja com a fita principal millorar les relacions ecològiques, incloent-hi les dels humans amb la natura i entre ells. El document proposa com a objectiu de l’educació ambiental que la població mundial prengui consciència del medi ambient i s’interessi pels problemes que s’hi relacionen i, que compti amb els coneixements, les actituds, les aptituds, la motivació i el desig necessaris per treballar individualment i col·lectivament en la recerca de solucions als problemes actuals i per prevenir els que puguin aparèixer d’ara endavant.

No obstant, la definició més estesa d’educació ambiental es va establir en el Congrés Internacional d’Educació i Formació sobre Medi Ambient, que va tenir lloc a Moscou el 1987:

“L’educació ambiental és un procés permanent en el qual els individus i les comunitats

prenen consciència del seu medi i aprenen els coneixements, els valors, les destreses,

l’experiència i, també, la determinació que els capaciten per actuar, individualment i

col·lectivament, en la resolució dels problemes ambientals presents i futurs.”

La celebració, el 1992, de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament a Rio de Janeiro té algunes influències manifestes sobre certs canvis de plantejament en l’educació ambiental.

La Conferència comporta la certificació mediàtica d’alguns conceptes que suraven a l’ambient des de feia alguns anys: el de globalització planetària —i, per tant, ambiental— i el de desenvolupament sostenible.

Aquests dos conceptes, de tan difícil definició, s’expandeixen ràpidament i s’incorporen de seguida al discurs polític, als mitjans de comunicació i a la concepció del món de la ciutadania.

De fet, en els darrers temps, s’ha començat a substituir el terme educació ambiental pel d’educació per a la sostenibilitat. Aquesta expressió fa referència a un enfocament de l’educació ambiental que assumeix el medi com un sistema complex i atorga prioritat a aquells criteris educatius que posen l’accent en els postulats del desenvolupament sostenible, tal com els defineix l’anomenat Informe Brundtland (El nostre futur comú, document de la Comissió Mundial per al Desenvolupament i el Medi Ambient,1987); una educació que propugna i promou, en conseqüència, una interacció responsable i intergeneracionalment equitativa dels humans amb l’entorn.

La maduració de les propostes de la Cimera de la Terra i de l’Agenda 21, l’assumpció social del fet de la globalització i la generalització de les noves tecnologies han creat un ambient propici al desenvolupament d’estratègies globals d’educació ambiental, basades en plantejaments sostenibles, en la participació ciutadana i en l’acció a favor del medi.

“L’educació ambiental no ha de ser reduïda a un instrument -necessari- per protegir l’entorn,

sinó que cal entendre-la com una forma d’educació per a la ciutadania, per a la participació

crítica i per a la presa de responsabilitats personals i decisions relatives a l’entorn natural, social,

cultural i econòmic.” (M. Mayer, 2004)

Així, deu anys més tard de la Cimera de Rio, tant la Declaració de Johannesburg sobre desenvolupament sostenible (2002) com el VI Programa d’acció ambiental 2001-2010 de la Unió Europea insisteixen, també, en la importància de la participació i l’acció proambiental a favor de la sostenibilitat.

A continuació, l’Assemblea de les Nacions Unides va declarar el període comprés entre el 2005-2014 com a Decenni de les Nacions Unides de l’Educació per al Desenvolupament Sostenible i convida els governs de tot el món a integrar l’educació per al desenvolupament sostenible en les estratègies i els plans d’acció nacionals relatius a l’educació.

La nova Agenda 2015-2030 per al desenvolupament sostenible aprovada per les Nacions Unides, situa en el seu nucli els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Els ODS són universals, transformadors i inclusius i persegueixen l’objectiu de garantir una vida sostenible, pacífica, pròspera i equitativa arreu del món, per a tothom, ara i en el futur. L’educació és, d’una banda, un objectiu en si mateix i, de l’altra, una via per assolir la resta d’ODS. No és només una part essencial del desenvolupament sostenible, sinó també un instrument clau per aconseguir-lo.

Catalunya té una rica tradició en educació ambiental. Entre altres precedents, es pot destacar l’excursionisme, els moviments de renovació pedagògica i les iniciatives de creació de societats científiques, com ara la Institució Catalana d’Història Natural (1899).

Les primeres manifestacions de l’educació ambiental a Catalunya se situen al voltant dels anys 70 del segle XX. En aquell moment, una part de la població i, en particular, sectors d’intel·lectuals i de la comunitat científica prenen consciència de la degradació ambiental del país i impulsen algunes iniciatives significatives que configuren el marc on neix l’educació ambiental a Catalunya.

Un altre referent en els inicis de l’educació ambiental són les escoles de natura o equipaments d’educació ambiental, en els quals l’alumnat treballa diversos aspectes relacionats amb el medi. En aquest sentit, a mitjans de la dècada de setanta, dues experiències marquen el camí: el Taller de Natura de Badalona i Can Lleonart, la primera escola de natura de l’Estat espanyol, al Parc Natural del Montseny. I, també, han estat centres de referència els camps d’aprenentatge del Departament d’Educació, els quals comencen la seva tasca educativa l’any 1982 sota el lema “aprendre de l’entorn”.

I no podem obviar el paper d’altres agrupacions cíviques, com els moviments escolta i excursionistes i els d’educació en el lleure i l’esplai, així com el de les organitzacions ecologistes. 

A dia d’avui, la societat civil organitzada també ha fet seus els objectius de l’educació ambiental: a Catalunya, més de dues-centes associacions i fundacions ambientals fomenten la implicació de la ciutadania en la protecció del medi ambient i la conservació de la natura. És l’anomenat tercer sector ambiental.

En aquest impuls de l’educació ambiental des de l’àmbit associatiu n’hi ha una que destaca entre totes per la seva aportació teòrica, pràctica i dinamitzadora: la Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA), constituïda legalment l’any 1985 i que, des d’aleshores, és un referent en la reflexió sobre l’educació ambiental a Catalunya i a la resta de l’Estat.

En aquest marc de reorientació de l’educació vers el desenvolupament sostenible neix a Catalunya, l’any 1998, el Programa Escoles Verdes impulsat per la Generalitat de Catalunya, amb la finalitat d’ajudar els centres educatius a dissenyar plans de treball per a la seva ambientalització i li segueixen els programes agenda 21 escolar impulsats per les administracions locals.

L’objectiu d’aquests programes és promoure l’ambientalització integral dels centres educatius i donar suport als centres educatius de Catalunya que volen innovar, incloure, avançar, sistematitzar i organitzar totes aquelles accions educatives que tenen la finalitat d’afrontar, des de l’educació, els nous reptes i valors de la sostenibilitat.

En aquest marc i amb l’objectiu de col·laborar i fer xarxa entre les diferents administracions, l’any 2010, neix la Xarxa d’Escoles per a la Sostenibilitat de Catalunya (XESC), formada per la xarxa d’Escoles Verdes i les xarxes locals que promouen programes d’educació per a la sostenibilitat. Una Xarxa de xarxes, que té com a objectiu principal avançar en la conceptualització de l’educació per a la sostenibilitat en l’àmbit dels centres educatius, concepte que va més enllà que l’educació ambiental en el sentit que considera la perspectiva humana i social a més de la dimensió científica com a essencials per a la protecció ambiental.

El gener d'aquest any i sota el lema "Construint comunitats cap a la justícia ecosocial", va tenir lloc una nova edició del Congrés Nacional d’Educació Ambiental (CNEA), un dels principals espais de trobada d’aquest sector professional a Catalunya. Aquesta tercera edició va representar una fita ineludible per compartir tota la feina feta durant els darrers mesos per les entitats i institucions adherides a la declaració del II Congrés (2020-2021).

El Congrés Nacional d’Educació Ambiental, CNEA, que el de novembre de 2021 va cloure la seva segona edició, va anunciar, amb motiu de la celebració del Dia Mundial de l’Educació Ambiental, la constitució d’una secretaria permanent del Congrés. La secretaria permetrà establir una plataforma de treball intercongressos i desenvolupar els compromisos que el Congrés va assumir en la seva declaració final, un decàleg de deu punts que dibuixa el full de ruta que l’educació ambiental ha de seguir en els propers anys a la vista de les emergències ecològiques i socials que ens comminen, en especial la climàtica i la de biodiversitat.  

El Congrés ha estat un laboratori de síntesi de coneixement de l’educació ambiental a Catalunya, ha refermat la necessitat de teixir aliances per avançar en educació ambiental —objectiu ja consensuat en la primera edició del Congrés— i ha fet èmfasi en la urgència de transitar de l’acció individual a la transformació col·lectiva. En particular, la declaració afirma que l’educació ambiental és una resposta necessària a la crisi ecosocial i que cal actuar a escala local a través d’experiències autènticament transformadores en què la participació sigui l’eix d’actuació. La declaració apunta una primera visió del tipus d’acció proposada, on la conscienciació ambiental vinculada a les emocions i formulacions educatives innovadores, com ara la ciència ciutadana i els projectes d’aprenentatge servei, formen part de l’argumentari.

Al llarg de l’any 2021 aquest Congrés ha evidenciat l’esperit de generació d’aliances en educació ambiental, ja que la iniciativa ha estat impulsada conjuntament per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Diputació de Girona, la Societat Catalana d’Educació Ambiental i, en representació de les universitats, la Universitat Internacional de Catalunya i la Universitat de Barcelona. Aquesta segona edició del CNEA, que a causa de la pandèmia s’ha portat a terme de forma telemàtica en vuit sessions, ha aplegat 25 ponents i un total de 1.100 assistents que, de forma conjunta i participativa, han inspirat el conjunt de conclusions que es recullen en la Declaració.

En ocasió del Dia Mundial, el Congrés fa una crida a les persones i les organitzacions interessades a adherir-se a la Declaració del II Congrés Nacional d’Educació Ambiental “Per transitar l’acció individual a la transformació col·lectiva” i a adoptar els compromisos que se’n deriven. Es pot fer directament al web CNEA.cat mitjançant el Formulari d'adhesió.